DIVENDRES DIA 27 DE D’ABRIL

Ens llevem a les sis. En Pep i en Conrad ja no hi són. Els lavabos de l’skete són dos pisos per sota i fa mandra anar-hi però com que hem dormit vestits no perdem massa temps.

La capella on es fa la missa és fora del recinte i és molt petita per no dir minúscula amb la mateixa estructura que les altres.

De dins es desprèn una forta olor a encens. Mitja dotzena d’espelmes il·luminen el primer tram de l’església. A fora es va fent de dia i la salmòdia i els cants s’ajunten als dels ocells. En aquest petit lloc és on hem sentit els millors cants dels monjos. El sol va pujant per darrera de l’Athos i a mesura que va clarejant es van perdent les llumetes de les altres edificacions.

Acabada la missa anem darrera dels monjos búlgars a veure si esmorzem. Un pastisset com el benvinguda i un cafè. Sort que al migdia serem a Ouranàpolis.

Comencem a baixar cap a l’embarcador sense tenir clar l’horari del vaixell o vaixells. Baixem en picat i en quaranta minuts els tres-cents setanta metres que ens separen del moll per escales. De mica en mica l’skete més vell de la península, fundat el SXVII per preservar el peu de Santa Anna, mare de la Verge, que va ser portada a Athos el 1686, va quedant enrrera i es va fent petit enganxat a les roques. A la baixada ens creuem amb cordades de mules carregades amb material de la construcció. Un cop al port veiem que hi ha descarregat guix i que un home de mitjana edat vestit de militar carrega mules amb parsimònia lligant amb una corda blanca els sacs.

No és un moll petit. Hi ha alguna edificació en construcció i d’altres que es veuen més antigues i que han de servir per guardar els vaixells, estan tancades.

Arriba un altra cordada de mules i una llanxa ràpida. Li preguntem al conductor si ens pot portar a Dafni i ens diu que no. Poc després apareix un clergue alt i amb ulleres amb el que hi parla. Sembla que està molt interessat pel port. Poc després pugen tots dos a la llanxa i amb el capellà al volant se’n van a tota pastilla.

Bufa el vent, i el mar està molt més mogut que en els anteriors dies i les onades es trenquen amb relativa força un cop a la riba. Segons quin sigui l’horari pot ser que ens haguem d’esperar una hora.

El conductor de la filera de mules que ha arribat al mateix temps que la llanxa és un monjo gras i alt que fa una panxa que li cau per sobre la sivella platejada del cinturó. No fa cara de ser massa alegre. La sotana, curta i bruta, deixa veure unes botes de mitja canya molt poc cuidades. Per darrera, la sotana li fa un lleig en quedar arrugada pel cinturó. Una jaqueta gastada de cuir negre acaba de completar la figura.

Al cap d’una hora arriba la barca que ens ha de traslladar cap al sud, a Dafni. Tot i la diversitat de possibles horaris, comprovem que hi som tots els peregrins de l’skete. Ens acumulem tots barrejats amb els monjos de sotanes brutes i tarannà enfeinat davant la comporta de l’embarcació. S’obre i surt una furgoneta que ens fa retrocedir ja que el moll és massa estret per al vehicle i nosaltres. Esperant, un civil de barba canosa i ben retallada, barret de vestir i indumentària d’un nivell poc usual pel lloc, parla amb un clergue.

Pugem tots a la barca que ens ha de portar a Dafni però per sorpresa nostra enfila cap al nord, potser cap el Lavra? No seria estrany perquè, tot i que hem preguntat al pujar si anava Dafni i ens han dit que si, el nivell d’informació general és molt baix i a més hem arribat a la conclusió que sigui quina sigui la pregunta aquests grecs sempre diuen que si.

La costa de l’extrem nord de la península és absolutament escarpada, encara més que la de l’skete que ja ens semblava prou. Talment una paret que va des del fons del mar al cim de l’Athos. El vent deu castigar la costa sovint perquè hi ha molt poca vegetació, no hi ha arbres, només matolls. A ran de mar hi ha forces coves on hi entra espetegant.

El vaixell capcineja amb força. De les crestes de les onades que provoca el vent s’eleven gotes que ell mateix s’enduu. La nau passa just per entremig de la costa i d’una elevació rocosa que assenyala al cel. Penjades sobre les roques, petites casetes en lloc impossibles. Algunes comunicades per cordes per on es passen cistelles. Tanmateix sembla que no hi ha d’haver cap camí per arribar-hi.

Aquesta és una zona que de temps enllà ha estat poblada per ermitans i ascetes que vivien en coves. No sabem si encara en queden d’aquest, potser el de la cistella on hi vam deixar les avellanes, però l’aspecte des del vaixell és que les coves s’han transformat en casetes més semblants a un xalet amb vistes al mar que a una altra cosa. Més d’un hi deu anar a meditar i per què no, de vacances.

Arrecerat entre les roques i d’esquena al nord, s’hi amaga un petit port. El vaixell s’atura i recull tres passatgers. Hi desembarquen l’home del barret de vestir i el seu amic capellà.

Ara sí, mitja volta i direcció a Dafni.

La mala mar ens acompanya una estona fins que virem en direcció a l’est. Tornem a passar per davant de l’skete. Després Agh. Pavlou, Ossiu Grigoriu...

Dafni és molt petit, mitja dotzena de cases de les que destaquen un bar ple com un ou, una botiga de records, menjar enllaunat i atuells propis del lloc, l’oficina expenedora de bitllets pel vaixell i la duana.

Sembla un formiguer. El nostre vaixell acaba el seu trajecte i ens sumem a tots, i són bastants, els que esperen el vaixell a Ouranàpolis. Cotxes, monjos, peregrins, camions, furgonetes taxis. Corredisses, gent que es troba, gent que s’acomiada, policia.

Aprofitem per menjar un entrepà i comprar els tiquets pel vaixell que arriba en aquell moment sumant-t’hi encara més gent i més cotxes. S'escolta algun clàxon.

Abans de pujar hem de passar per la duana. Passaport a la mà mentre ens revisen la motxilla.

A dos quarts d’una salpa el vaixell i deixem l’Athos. El mateix camí de retorn que els nostres companys el dia abans. Diu en Jordi Agustí:

“Baixem al port del Nea Skiti i mentre esperem el barco anem dibuixant, escrivint i passejant.

Deixem el Mont Athos amb un sol amable.”

Durant la tornada el mateix paisatge tan a dins com a fora el vaixell que a l’anada. Molts peregrins van rossegant quelcom i no sembla que n’hi hagi tants amb ganes de donar de menjar a les gavines. El monjo jove de l’anada torna a muntar la paradeta i davant nostre, com a comiat, tornen a desfilar els monestirs de ran de mar: Xiropotamou, Pandeleimonos, Xenofondos, Simonos Petras, Dochiariou, el moll de Zografou, l’inici del nostre recorregut.

La Torre d’Ouranàpolis es va apropant al costat del moll on ens esperen els nostres companys. Aglomeració per baixar després de quatre hores de vaixell i crits dels mariners, soroll de motors dels cotxes, paquets amunt i avall.

Un cop a terra la conversa s’atropella per explicar i sentir les aventures de cada grup, les anècdotes, les impressions que ens ha causat cada lloc. Són dos quarts de tres de la tarda i ens han esperat per anar a dinar. La conversa serà llarga fins ben entrada la nit.