DIMECRES DIA 25 D’ABRIL

Plovisqueja.

Ens hem llevat a dos quarts de sis per anar al l’ofici del matí. De fet els monjos ja hi són des de les quatre.

Entrem a l’església que és tota fosca, il·luminada només per un parell de llànties davant les icones o penjades al gran (?)llum central. Tot són ombres i les cares no es veuen. L’aura daurada dels Sants, pintada a la paret, brilla tot i la poca llum. De tan en tan hi ha moviments de figures negres (ombres a l’ombra) que es desplacen amb un lleuger moviment d’aire darrera seu. Al fons, un monjo assegut davant d’un faristol il·luminat per espelmes, llegeix una lletania que, que a vegades, és corejada pels altres monjos.

Davant del katholikon hi ha el refectori. En acabar la missa sortim per anar a esmorzar. El sopar d’ahir ha estat el millor fins ara així que les expectatives són bones. Entrem i ens adonem que ho fem sense la companyia dels monjos. No n’hi ni un. Seiem i ens trobem un got d’alumini amb una mena d’infusió semblant a la camamilla, un plat d’olives i pa. El pa és completament dur i el nostre company de Santiago de Compostel·la el defineix com a mendrugo. Suquem el pa en la infusió per estovar-lo mentre algú comenta l’absència del clergat.

A les deu surt el vaixell cap el Gran Lavra. Abans de sortit fem una última ullada i descobrim penjat a la cúpula vermella del katholikon una mena de ninot tot negre, semblant a una bruixa o a un dimoni. Li fem foto. Es comenta, coneixent-los, que potser ha estat obra dels companys que ens precedeixen.

El katholikon segueix la pauta de les esglésies atonites. Tot pintat amb unes escenes bíbliques apocalíptiques en la meitat inferior terrenal i serenes, agradables i plàcides en la meitat superior i sostre. Àngels amb espases, dimonis, dracs de set caps. La façana de l’església dins un porxo resguardat per una vidriera amb alguns vidres de colors vermells, grocs i blaus que matisen la tonalitat de les pintures. La porta principal de color beige, damasquinada amb la forma de la creu al terç inferior conjuntament amb d’altres motius. A la dreta un tro de marbre i a sobre el triangle amb l’ull que ho veu tot.

A tres quarts de deu hem baixat a l’embarcador i fins passades les deu no ha arribat una barca ràpida amb capacitat per unes trenta persones que ens ha traslladat en vint minuts al port del Gran Lavra. Un viatge que hem fet a cobert perquè la llanxa ràpida esquitxa i el dia continua rúfol. Abans d’arribar hem passat per davant del monestir de Karakalou i alguna altra agrupació de cases. El paisatge a aquest costat de la península és potser una mica més espès i hi ha menys monestirs, el mar més mogut, potser pel dia que fa. Ara la presència del Mont Athos és total i se’l veu créixer des del mar fins al cel.

Per entrar al Gran Lavra has de passar per tres portes vermelles, alguna oxidada i clarament en desús. Com els altres monestirs, sobre la porta, al defora, la imatge d’un sant o una verge i un fanalet que encenen quan tanquen les portes.

Ens dirigim a l’hostaleria i hi comptem vint-i-una persones que esperen. La majoria són grecs però també n’hi ha de búlgars.

L’hostaler, que no és monjo, amb aire de tenir males puces, ens ha ofert la típica benvinguda amb cafè inclòs. Després ha explicat les normes i els horaris en grec de manera que nosaltres no n’hem caçat n’hi una. Més que una explicació semblava que els estès renyant. Un voluntariós peregrí grec, l’Evàngelos, un home d’edat avançada ex mestre de tecnologia a l’institut de Patras ens ha fet d’intèrpret: llegia un paper que estava en grec i el traduïa a l’anglès, en Pep ho feia al català i el Conrad a l’espanyol per tal que en Beningo seguis l’explicació. Aquesta situació, bastant còmica, fa que els altres peregrins ens mirin i facin cara d’estar-nos avaluant. Finalment anem a parar al primer pis d’un edifici proper per ocupar una habitació veïna a la del búlgars. Els grecs són allotjats en un altre edifici al costat del nostre. Alguns de nosaltres hi veiem un cert aparheid que subtilment es va repetint en aquells no grecs i més si a sobre no són ortodoxos. L’habitació amb sis llits és modesta i està neta. El lavabo no té tanca.

En Jordi Agustí en les seves vivències del dia anterior escriu:

“Ens llevem i esmorzen al costat del cementiri (panses, avellanes i una taronja). Descobrim el camí antic. El vell camí empedrat que enllaçava els monestirs i que en Josep Castells recordava amb emoció haver seguit fa trenta tres anys. Baixem al port per esperar el vaixell que ens ha de portar al Megistis Lavras.

Anem al Lavras per mar. Una caleta fa de moll. Pugem fins al Monestir i fem el ritual d’arribada: inscriure’ns, aigua amb anís i pastes dolces.

Aquest monestir és més impressionant encara que el d’ahir, tant l’exterior com l’interior, Dediquem de les dotze a dos quarts de set a contemplar-lo i descobrir tots els seus racons. Pintures i construccions magnífiques. Ens renyen per tenir les cames creuades durant la litúrgia. El Pater Alexander em convida a la seva habitació, però sense entra-hi i em dóna caramels per tots. A dos quarts de set és l’hora de sopar. Una sala espectacular, taules de marbre de 2 x 2 d’una sola peça. Pintures a les parets i als sostres. Deu minuts hi ens fan sortir. Fem un passeig i a les vuit ja som a l’habitació.”

El Gran Lavra o Magister Lavra és el més vell i gran dels monestirs. Fou fundat pel monjo Athanasi quan encara hi havia emperadors romans. És el primer en jerarquia.

Fem una passejada pel Lavra, més vell, més deixat, més desert que Iviron. Sembla talment una ciutat fortificada amb quinze torres. Les cases, planta baixa i pis, amb una escala de fusta que hi mena, estan adossades a les muralles i amb vistes al centre: l’església i el refectori. La façana del katholikon, més ben conservada que a les altres hi té davant el refectori, amb la façana també pintada, com també pintada està la pilhae, la més antiga de l’Athos, entre ambdós edificis.

A la biblioteca, que no hem vist, diu que hi ha més dos mil manuscrits, cent seixanta-cinc còdex i trenta mil llibres impresos.

Del Gran Lavra depenen alguns sketes com el que visitarem demà.

Hem sortit a fora a voltar el monestir i localitzar el camí que demà ens ha de dur a l’skete. Trobem un monjo jove i amb pinta de treballador que ens indica on s’inicia el camí. Cinc o sis hores, en diu. Deixem-ho per demà.

El temps continua desagradable i comença a ploure dèbilment. Descobrim unes dutxes però el dia no acompanya i decidim fer migdiada, sembla que ja estem acostumats a les nostres olors. Tanmateix, pel que sembla, a la majoria de monestirs no hi ha dutxes perquè no es renten. Només les mans i els peus.

A les cinc comença l’ofici. Com sempre un seguit de salms recitats o cantats. El katholikon, construït l’any 963 és vermell per fora com tots, és més gran que els altres que hem visitat. Primer va ser dedicat a la Verge però al SXV es va dedicar a Sant Atanasi. Unes finestres a la cúpula hi deixen entrar llum i la fa més lluminosa que la d’Iviron, tot i així resulta fosca. Al porxo de l’entrada un monjo, amb una corriola, baixa un dels llums i el carrega d’oli. Uns altres l’observen mentre per la finestra es veu un petit tractor que ve de l’hort i ens trenca els esquemes.

A la façana de l’església les pintures del mestre Theophanos (SXVI) són tan apocalíptiques com als altres monestirs. N’observem una: una gran bèstia de cap gran i dents en forma d’ullals treu foc per la boca, un riu de foc que s’escampa i que arrossega dimonis i homes. Al seu voltant, unes vistes de l’infern amb els diferents martiris que li són propis. A dalt el cel, amb el Pare i el Fill assegut a la seva dreta, des d’on s’envien els pecadors cap a l’infern.

Una segona: Una muntanyeta, més aviat un turó, i a dalt un xai amb l’aura, al seu voltant sants, una munió d’àngels, a dalt al centre, presidint-ho tot Déu assegut en un tro. A baix a la terra un àngel amb un llibre obert assenyala, als seus peus, un munt de cases ensorrades com per un terratrèmol, la gent corre espaordida.

Un últim: Una porta de la que surten un munt de monjos. Al centre una escala que puja al cel on hi ha el Pare i el Fill asseguts i envoltats d’àngels i sants. Surten els capellans i pugen per l’escala. Un àngel els acompanya i els ajuda a pujar. Des de l’altra banda uns dimonis agafen als clergues i els estiren cap a l’infern que surt de la boca d’una bèstia igual a la descrita en el primer fresc.

I mentre, a l’exterior, els àngels maten dimonis amb l’espasa, a l’interior continuen la lletania. Un monjo jove de cara rodona i amb una barba més aviat curta, s’adorm a la seva cadira. Altres monjos entren i surten atrafegats i sobretot fan reverències i petons molts petons a totes les icones, tan les que estan en un marc amb un vidre com que les que estan a la paret. La paret, que vista al contrallum, marca unes rodanxes als dels peus dels sants que hi són pintats i que queden just a l’alçada d’un home. De sobte s’aixeca algú i es senya com si una paraula de lector actives un mecanisme automàtic, però no ho fa tothom alhora sinó cadascú quan li sembla o ho creu convenient i això ens fa difícil tenir un criteri per seguir l’acte.

Un monjo posa bé unes espelmes i marxa donant petons a quadres i parets. Entra un altre i més petons per després posar bé unes cortines. Entra un altre i després del petons de rigor s’asseu per marxar al cap d’un temps amb la mateixa cerimònia dels petons. Al fons la lletania “kýrie eléison” , “kýrie eléison”.

L’oficiant apareix amb un peveter d’encens, ara si que ens aixequem tots. Torna la monotonia.

A la sortida ens ajuntem tots davant la pila esperant el so del sinandre.

Per fi rebem un correu telefònic dels nostres companys. “Som a l’skete i els monjos ens han fet xocolata desfeta” diuen. Cap més comunicació.

Entrem al refectori, molt diferent als altres que hem estat. És una nau llarga amb un passadís central i a dreta i esquerra unes taules en forma de ferradura amb capacitat per a deu persones. Al fons, a l’esquerra i més elevada una altra taula on seuen tres monjos més importants i a la dreta el faristol i el lector. Hi ha una dotzena de taules. Anem seient com ens indica un laic que sembla que és el cuiner. Les parets estan completament pintades però no el sostre. Davant nostre un plat d’arròs amb patata, amanida amb tomàquet i cogombre, pa, olives, vi i aigua.

Amb l’experiència d’ahir engolim precipitadament i ens resta temps per observar l’ambient. Les setrilleres, el tovallons de paper i les nostres vestimentes delaten que no som al SXIII. Un monjo menja a part, sembla l’encarregat de la cuina perquè mentre menja xerra amb el que ens ha instal·lat a les taules i s’aixeca per anar a buscar el que li falta. El menjar és bo i el vi excel·lent.

La lectura s’ha acabat i la campana ens indica el final del sopar. El lector fa una reverència al prior s’agenolla i li besa la mà. Surten i el prior es queda a la porta per beneir-nos. L’Evàngelos, el grec que ens fa de traductor, ens diu que ara hem de tornar a l’església a donar gràcies pel sopar. No som gaires. És una cerimònia curta. Al final tots els monjos presents fan una mena de fila desorganitzada davant la icona de la Mare de Déu i la besen, després van sortint no sense besar també a totes les icones que troben pel camí. Paral·lelament en altres capelles també s’ha fet la cerimònia i al final els monjos aprofitem per parlar amb els peregrins i ensenyar les capelles.

L’Evàngelos ens explica que el Lavra va ser el primer monestir que va existir a l’Athos i que el va fundar Sant Atanasi. De fet ell ja vivia per aquella zona com a ermità però l’escassetat de recursos el va obligar a marxar. Vet aquí però, que la Verge el va trobar pel camí i li va demanar que no ho fes, que a partir d’aquell dia no li mancaria mai res. Sant Atanasi va retornar i va trobar un munt de provisions que no s’acabaven mai, de manera que va fundar el monestir. La tradició diu que al Lavra no hi ha un monjo tresorer perquè d’aquest tema ja se n’encarrega la Verge.

També es diu que Nikephoros Phokas, emperador, bizantí i organitzador dels estudis monàstics a Constantinoble també li va donar suport. En tot cas cal pensar que amb el suport espiritual de la Verge i el material d’en Phokas la construcció del monestir va tirar endavant.

Ens acomiadem de l’Evàngelos, que també ho fa amb grans escarafalls, de fet gràcies a ell ens hem sabut el què ens calia i li ho agraïm.