DIJOUS DIA 26 D’ABRIL

Ens llevem a les sis per fer acte de presència a l’església i poder esmorzar després. Tot i que com sempre han començat a les quatre de la matinada la cosa s’allarga i s’allarga, amb càntics i més càntics, un monjo ens fa senyes perquè un de nosaltres està dret amb les mans al darrera “kýrie eléisons”, ahir un també ens va amonestar per estar asseguts amb una cama creuada per sobre de l’altra, i més “Kkýrie eléisons” fins que, al·leluia, ja surten. La dinàmica està clara i sempre és la mateixa, per altra banda pensem que no ens feien ni cas tot i que ens han amonestat quan els ha semblat. En Beningno diu que van a su bola.

Són les vuit del matí, no plou i sembla que farà bon temps encara que una mica fresquet. La concentració davant la philae i el refectori. Quan surt el prior de l’església, l’encarregat del menjador fa sonar el sinantre, aquella fusta llarga penjada amb unes cadenes, amb una massa.

Tornem a entrar al refectori i efectivament és imponent. Les escenes bíbliques, els sants, el lector...

Tot i l’hora del matí, mongetes tendres i pastanaga amb una salsa vermella, amanida grega amb feta, olives, pa, vi i aigua. Això si que sembla que sigui un dinar.

Aquesta vegada hem tingut temps de sobra, potser perquè la lectura era més llarga o perquè ja hem trobat el secret. Al sostre, que no està pintat, hi ha uns llums liles anti mosquits. Tots esperem pacients el final de la lectura. El cas és que ens queda més temps per mirar i gaudir de l’escena per última vegada.

S’acaba la lectura i sona la campana. El lector besa la mà del prior que li dóna una poma (?!?)

A les nou estem preparats per començar la marxa cap a l’skete Ahg Anne.

Als skette els monjos menen una vida independent i poden posseir alguns béns per proveir la pròpia sustentació. Aquest monestirs, a l’orient cristià s’anomenen iderorritmics. Els altres que hem visitat fins ara són cenobítics. En aquest, els monjos viuen en comunitat dins d’un mateix recinte, en una cel·la individual i observen les regles pròpies del monestir.

Ara el dia està clar. Bufa un ventet que ve del mar i és fresc però ens ve per darrera i ens ajudarà a caminar.

Ens dirigim cap el lloc que ens va indicar ahir aquell monjo jove. A poca distància del convent veiem una capella. Ens desviem per mirar-la i la sorpresa ve quan dins només hi ha esquelets i cranis, fèmurs i calaveres. És una ossera.

Pel que sembla, és una tradició que, al cap d’un temps de l’enterrament d’un monjo, no han sabut precisar-nos quants anys, els desenterren i posen els óssos a l’ossera. Si quan el desenterren el seu cos està incorrupte se’l considera un beat.

Al començament el camí està empedrat de forma irregular però poc després entrem en una pista de terra que estan encimentant en alguns trams difícils. Al cap d’uns trenta minuts veiem el monestir de Santa Maria i ens aturem a visitar-lo.

El monjos que hi viuen són romanesos, es nota a les escriptures que són en alfabet llatí, és molt nou, el van construir el 1840 i el van restaurar fa una vintena d’anys. A diferència de les pintures dels altres monestirs aquestes es veuen molt noves i estan molt ben conservades. Tenen un to pastel que juntament amb la claror que entra per les finestres del katholikon li donen una lluminositat agradable. Parlem en francès de tot això amb un monjo. A la sortida del monestir tenim el cim del Mont Athos al davant mateix, brillant.

Seguim el camí justament pujant cap l’Athos. Pujarem set-cents metres per poder superar el penya-segats que cauen sobre el mar per després baixar-ne quatre-cents fins l’skete. El sender puja entre una vegetació frondosa i de tan en tan es veu el mar a baix, blau amb crestes blanques fruit del ventet que no s’atura. A diferència de la vessant oest, on hi ha una illa a pocs quilòmetres, des d’aquí es veu l’horitzó, i més enllà Turquia.

Durant l’ascens anem canviant el tipus de vegetació depenen de l’alçada i en fem un inventari ràpid: ginesta, arç, estepes, arbres de l’amor, espígol, farigola, romaní, oliveres, xiprers, castanyers, oliveres, garrics, alaverns, boixos, alzines, també de sureres, plàtans, pollancres, àlbers, avets, pins, garrofers ...

A la zona més alta i més boscosa i trobem penjant d’un arbre una cistella de plàstic amb una llimona i un paquet de mocadors de paper. Interpretem que és la d’un ermità que la deixa per si algun caminant té a bé posar-hi alguna cosa.

Li deixem una poma i un paquet d’avellanes. Pel que ens han explicat hi ha monjos “invisibles” els pots veure per preguntar-li, per exemple, si vas pel camí correcte i a la que et gires un moment ja ha desaparegut. Nosaltres no em vam veure cap, potser per ser invisibles.

Ens creuem amb uns altres peregrins alemanys i més endavant amb un que va acompanyat per un guia i dos mules, una d’elles li porta la motxilla.

Un tub negre de canalització que condueix l’aigua que brolla del cim de l’Athos, segueix tot el camí.

A les quatre hores de caminar arribem a un escarpat amb una creu de fusta i una vista al mar magnífica. A sota nostre la muntanya cau quasi verticalment, tot i així hi podem veure edificacions. Una d’elles és l’skete on farem nit, arrapat a la muntanya com les altres cases del voltant. Al fons el mar i les platges desertes.

Un grup de peregrins puja bufant per l’esforç. La conversa sempre escassa per culpa de l’idioma. Kalimera i molta imaginació. Ens diuen que ens queden uns quaranta minuts, tots de baixada.

I quina baixada, en picat. Un camí difícil per la quantitat de pedres soltes que hi ha i que provoca relliscades, més avall unes escales de ciment que ja no deixarem fins el punt de destí.

Arribem a l’skete cansats més per la baixada que pel camí, o potser per tot plegat. La rebuda és la de sempre i el nivell de comunicació i entesa l’acostumat, més aviat poc.

L’skete és una zona petita. Una placeta d’un cent-cinquata mestres quadrats, quasi triangular, fa de distribuïdor. Per un costat una petita església que li estan restaurant la teulada, al davant un edifici on hi ha la cuina, el menjador, una petitíssima botiga, una petitíssima capella i les habitacions. El tercer costat del triangle és una barana amb vistes al mar.

Un monjo d’edat, amb barba blanca, jersei de llana i que camina arrossegant els peus de forma rutinària ens diu que ens hem de registrar. Tenim temps i ens dediquem a remirar el llibre de registre. Durant aquest any han passat pel lloc més de vuit mil peregrins. El nostre dia de reis, l’Epifania, que deu correspondre al seu Nadal hi ha registrats trenta visitants.

Ahir hi consta que hi van arribar tres Jordis, un Joan i un Josep. Així els va anar el dia:

“Decidim agafar el barco per anar fins al Skiti Agh. Anna. Un cop arribats al port hem d’anar fins al Skiti i hem de pujar fins als 400 metres que està situat sobre el nivell del mar per una escala interminable. Desprès de la cerimònia d’arribada en plantegem fer un passeig però, sorpresa, ens criden per dinar. És el primer dinar que fem des de que estem al Mont Athos. Menú: Cigrons, olives i un dolç de cacahuets.

A mitja tarda ens tornen a cridar per sopar. Renoi, avui pensió completa. Per menjar ens donen arròs amb fonoll i romaní acompanyat d’unes olives.

Sota una pluja fina anem a descobrir el camí que demà ens portarà a Dafni”

Per allà hi corren dos monjos més: un d’alçada considerable i corpulent, grans espatlles, panxa rodona i una llarga i ampla barba negra quasi plana que es dedica a parlar amb els peregrins, un altra, d’estatura més normalitzada i barba canosa, que porta totes les claus es passa l’estona amunt i avall manant i rondinat.

Normalment l’ofici comença cap a les cinc o les sis així que ens agafem l’estona de la tarda per descansar i posar al dia aquest diari. Com que tot són pujades i baixades no sortim de l’skete, ja n’hem fet prou de camí avui.

A les cinc ens fan senyes que anem al menjador. La resta de peregrins també baixa. Sembla que anem a dinar, sort que no hem anat a donar un tomb! Però, on és en Pep? El busquem però no el veiem i insisteixen en que hem de baixar.

És un menjador petit, molt net i lluminós amb dues taules llargues i només hi ha preparat menjar pels peregrins. Seiem davant de quatre frares romanesos que estan de visita per l’Athos i que semblen assabentar-se de les coses tant com nosaltres. Per menjar, arròs d’aspecte visual (només d’aspecte i visual) semblant a una paella però amb arròs sol, un ou dur, olives, pa i aigua.

En Conrad li diu en un perfecte català al cuiner, que per estrany que sembli es mostra molt simpàtic, que ens falta un company. El cuiner simpàtic somriu però....

Comencem a dinar. No hi ha lector i tot és molt més distès. Som vint-i-tres comensals. Arriba en Pep i en sumem vint-i-quatre. Els monjos desapareixen i ens quedem sols els peregrins així és que no correm i fins i tot podem parlar mentre dinem. Per postres hi ha una mena de pastisset amb ametlla a dins i recobert de sucre que està molt bo. Com que els romanesos no en mengen ens toca ració doble.

És un quart i mig de sis i ja hem dinat. No ens podem queixar tan ahir com avui en fet dos àpats.

Ara esperem la posta de sol, en tenim per estona. En Pep i en Salvador se’n van a donar un vol. Uns peregrins ens diuen que a les set tanquen la porta. Falta mitja hora i els ho comuniquem enviant un correu al telèfon. Arriben poc després. A les nou la porta encara era oberta.

Intentem saber l’horari del vaixell que ens ha de portar demà a Dafni per poder agafar el que ens ha de traslladar a Ouranàpolis. Els peregrins que ens han informat que a les set tancaven la porta ens en diuen un. Un monjo un altra i cap lliga amb les informacions que portem nosaltres.

Decidim que baixarem a primera hora i si cal esperar esperarem.

El sol va baixant lentament. Si mires cap el mar, a baix és veu el petit moll. Si gires en rodó veus la muntanya, com una paret al davant, on unes quantes cases si arrapen o aprofiten qualsevol sortint per acomodar-s’hi. Cordades de muls fan les tasques de pujar i baixar les càrregues des del port. Allà a dalt de tot una creu assenyala el camí cap el Gran Lavra.

Els clergues romanesos han desaparegut i pensant que tancaven les portes a les set hem fet càbales de si es quedarien a fora o no. Al capvespre tots esperàvem una posta de sol magnífica però l’astre ha decidit amagar-se darrera uns núvols i no ho ha estat. Ara els romanesos discuteixen i creiem entendre que es sobre la responsabilitat dels popes, coses de feina.

No hi ha llençols però a hores d’ara tan ens fa tot plegat.

Demà a les cinc litúrgia. En Pep i en Conrad diuen que hi aniran. En Beningno no opina i en Salvador diu que despertar-se a les sis és molt bona hora.