DIMARTS 24 D’ABRIL

Ens despertem a les sis del matí. Comença a clarejar. Alguna visita al lavabo es salda amb un ensurt en creuar-se inesperadament un monjo guarnit de cerimònia en un passadís gairebé fosc. La imatge i el silenci amb el que es mou el fa talment un fantasma.

Sortim del monestir amb la primera llum del dia cap a Karyés, la capital de la República sense notícies dels nostres companys.

El camí, una pista, comença pujant i gairebé no deixa de pujar durant tot el viatge. Al cap de mitja hora de caminar es pot veure el mar a baix i al davant el Mont Athos. Fa molt bon dia.

La pista s’enfila pel mig d’un bosc espès ple de tot tipus de vegetació mediterrània. Continua l’olor de ginesta mentre anem creuant la península d’oest a est. Després de dues hores de camí només hem vist un camió que transportava troncs i un parell de cotxes, un en direcció contrària i l’altre ple de monjos. Durant un moment hem sentit soroll d’esquellots. No podien ser vaques, ni ovelles ja que no n’hi ha al voltant de l’Athos. Finalment ens hem topat amb mitja dotzena de mules preparades per portar càrrega i el seu conductor.

A les tres hores de camí, ja hem canviat de vessant, tornem a trobar-nos amb el mar al fons. Ha estat poc després, quan la pista comença a davallar que s’ha aturat una furgoneta pick-up conduïda per un monjo. L’home ens ha obert la porta sense dir res. Hem carregat les motxilles a la part de càrrega de la furgoneta i hem pujat, un al davant i quatre al darrera, amb vocació de sardines, traient els braços per la finestra per fer una mica més ample l’espai. Quinze minuts apretats però una hora d’estalvi de caminar.

A l’entrada de Karyés hem vist un monestir i li hem demanat al monjo, que s’havia interessat únicament per la nostra procedència, que aturés el cotxe, que el volíem visitar. Li hem demanat què li havíem de pagar i ens ha demanar la voluntat. Així ho hem fet tot i que després, en llogar un taxi, hem pensat que la nostra voluntat havia estat minsa.

El monestir de St. Andreu està completament embolicat amb bastides. El mateix katholikon estarà tancat durant dos anys per reformes. Les misses les fan en una petita capella situada en el primer pis sobre l’entrada del monestir. És una capella més aviat estreta i amb unes amples finestres que la fan molt lluminosa. Té la mateix estructura que la de Konstamonitou i que, com veurem més endavant, tenen totes les dels altres monestirs. Dos monjos estan netejant i endreçant el recinte. Hi ha mitja dotzena més de peregrins. Davant d’una icona de la verge folrada de plata un monjo jove, molt alt, amb la barba blanca i punxeguda que està completament absort, resant. Poc després un altre monjo i uns del peregrins s’hi acosten, obren una caixeta on hi deu haver una relíquia i agenollats a terra comencen a fer grans reverències de manera que el cap els toca a terra. Quan acaben el peregrí s’acomiada del monjo alt amb grans reverències i besant-li la mà efusivament.

A l’entrada del monestir hi ha una petita botiga d’icones i records que visitem. Ens sembla que al monestir hi viuen monjos russos.

Karyés és la capital de la república i l’únic poble de la península juntament amb Dafni.

Situat al centre de la península entre nogueres i ametllers Karyés és una agrupació d’una trentena de cases i uns 250 habitants. Una plaça ample a l’entrada on hi ha algun autocar i una desena de furgonetes que fan de taxi. El carrer principal porta al Protaton, la primera església de la península, construïda el 962, actualment tota reformada i completament coberta per una sobretaulada que dóna la sensació que l’església està dins d’un pavelló sense parets laterals. Va ser pintada pel mestre Panselimos. Malauradament estava tancada i no hi vam poder entrar.

En aquesta població, a part de la delegació del govern, hi ha correus, un metge, un forn, policia, un parell de botigues de queviures (i del que calgui) i un bar restaurant.

A la plaça i al carrer principal hi ha força activitat. Són les dos quarts de deu hores del matí i la nostra màxima prioritat és menjar alguna cosa.

Una mena de coca de pasta fullada i formatge, un plat d’espaguetis, pa, vi ... A les deu del mati havíem dinat. La nostra experiència del pas per Zoufragou i Konstamonitou ens deia que s’ha de menjar quan n’hi ha perquè no se sap que passarà després.

En poc temps visitem Karyés. Passegem per les botigues on venen encens, icones i atuells propis del lloc, situades a la plaça de l’entrada al poble. Ens posem d’acord amb un monjo de sotana blavosa i barba espessa, però no molt llarga, perquè ens transporti amb el seu taxi fins a Iviron. Una furgoneta amb capacitat per a vuit persones.

La pista que mena cap a Iviron és igual de polsosa que la que hem caminat des de Konstamonitou però tota de baixada ja que el monestir està a ran de mar. Al monjo-taxista li agrada anar ràpid i agafa els revolts amb decisió. De sobte, davant nostre, en la mateixa direcció, un camió dels que transporta troncs aixeca una espessa polseguera. El monjo li demana al Conrad, assegut al seu costat, que pugi la finestra perquè no entri pols i sense dubtar-ho s’enganxa al darrera del camió de manera que és impossible veure res i comença la maniobra d’avançament. El camió no ens ha vist, potser per la mateixa polseguera o potser per la vigorositat amb que condueix el monjo. Tot i que la pista és estreta i la polseguera es posa paral·lel al camió, ara no es veu res de res, i toca el clàxon. El camió s’aparta i acabem per avançar-lo a tota pastilla, que va de baixada. A dins hem aguantat una estona la respiració i no per evitar la pols, que observo sembla haver-se concentrat en el barret del monjo, mentre li diu al Conrad que ja pot tornar a baixar el vidre de la finestra.

Des del moll Iviron ja es veu magnífic.

El moll està a uns dos-cents metres del monestir, a tocar del mar, blau i pla, amb petites onades de cresta blanca que arriben a una platja de còdols grossos.

Des de fora, el monestir es veu imponent amb les altes parets grisenques que reserven el seu cim per a un parell de pisos de colors cremes o blaus adornats per uns balcons de fusta d’equilibri quasi impossible.

Aquí també una bastida embolcalla un extrem de la muralla. Els monestirs de l’Athos han estat declarats patrimoni de la humanitat i un cartell ens diu que la UE hi ha dedicat tres milions d’euros per a la seva reconstrucció.

Pugem cap el monestir i abans d’arribar, just davant la porta, una glorieta per a la meditació, o els fumadors de torn, en dóna la benvinguda. La vista des d’aquest lloc és esplèndida amb el mar davant.

L’entrada al monestir és del tot agradable. Un gran pati empedrat, amb la pila per beneir les aigües al mig i que deixa, al centre, a mà esquerra, el katholikon i a mà dreta el refectori. Just a l’entrar, enganxada a la muralla un capella.

L’acolliment de peregrins es fa darrera el refectori. La impressió és totalment diferent als altres dos monestirs pels que hem passat. L’espai ample, net i nou.

No hi ha ningú però en una taula hi ha els dolços de sempre, aigua i una mena d’infusió freda. Ens servim nosaltres mateixos mentre cerquem al llibre de registre els noms dels nostres companys predecessors. Hi són.

Per a ells el dia abans va anar així:

“Havíem quedat per llevar-nos a les cinc, però ho hem fet a dos quarts de vuit. Sortim del monestir i no trobem el camí que indica el mapa. Decidim anar per la pista que dóna moltes voltes, amb constants pujades i baixades. Caminem sis hores fins arribar a la capital Karyes. Dinem en el petit restaurant i agafem un taxi fins al Monestir d’Iviron.

Aquest monestir és una fortalesa impressionant a tocar el mar. Així com el d’ahir era tot ranci, aquest està més ben arreglat i té un caire més culte i endreçat.

Quan arribem ens donen una copeta de licor, aigua i uns dolços. A continuació ens inscrivim en el llibre. Sembla que hi hagut un malentès hi no figurem a les reserves, el grup que ha de venir demà si que el tenen anotats. Com a penitència ens fan pelar un cistell d’alls.

Després de la litúrgia entrem a sopar amb els monjos. Hem de menjar de presa, no fos cas que el prior acabi abans i hàgim de deixar una part del sopar en el plat, que per cert és molt bo.”

No es veuen més peregrins. L’hostaler, un monjo jove, de tarannà amable i que parla anglès ens demana que ens registrem mentre parlem de la nostra procedència. Ens informa dels horaris i del què hem de fer. També ens diu que podem assistir als oficis si ens quedem en el primer tram de l’església. Ens dóna l’habitació i ens demana que tornem a baixar que ens espera.

Pugem al segon pis per una escala de fusta ampla que desemboca en un passadís també molt ample pintat de blanc i molt net. A la dreta un balcó que dóna a l’exterior. Davant l’habitació amb cinc llits, calefacció i llençols. Balcó a l’exterior des del que es veu l’horta del monestir com dibuixada.

L’estança del costat és un lavabo ampla, net, lluminós, amb unes piques per rentar-se els peus i dos safareigs nous amb una galleda plena de sabó per la roba. No hi ha dutxes.

Es veu molt bé, hem dinat i estem contents.

Baixem i ens trobem amb l’hostaler. Ens condueix a un petit menjador contigu. Només hi ha una taula llarga i una mena de barra de bar. Un amanida amb feta, pa uns pastissets rodons, pa, vi, aigua i cafè. Avui hem dinat i berenat. Són les dues de la tarda.

Xafarranxo de neteja, que ja ens cal, i un descans que també.

Iviron va ser fundat al SX. Durant el SXVI va gaudir del període de mes prosperitat, d’aquesta època en són les pintures. Amb una seixantena de monjos és el tercer monestir en importància i un centre d’activitat cultural. La icona més important és la de la Verge Portaithisa (porta el nen) que es troba a la capelleta que hi ha just a l’entrada del monestir. És un lloc molt reduït i atapeït com totes les capelles. Les parets pintades amb imatges de sants i de Déu.

El katholikon està dedicat a la benedicció de la Verge. A dins mateix del monestir hi ha fins a 16 capelles.

La pilhae (pila de beneir l’aigua) va ser reconstruïda el 1865.

Visitem la botiga de records que hi ha el mateix que arreu. Observem que els monjos són més oberts i comunicatius que a Konstamonitou i fins i tot se’ls veu més contents.

Passegem per l’exterior al voltant la l’alta muralla. Observem els balcons al cim. Finalment davallem cap el mar i anem a visitar una de les capelles de l’exterior d’on brolla una mina d’aigua.

La tarda és clara i el conjunt paisatgístic molt relaxant. Passem una estona a la glorieta que és un magnífic mirador.

A les sis un monjo es passeja donant cops de massa al sinandre que emet un so peculiar. És l’avís que comença la cerimònia a l’església.

Entrem al temple situant-nos al final, al nàrtex, en un lloc fosc i de poca visibilitat.

El nàrtex, és el lloc de l’església ortodoxa a on tradicionalment si col·locaven els no batejats, els catecúmens. Assistien a la litúrgica des de aquest lloc fins que decidien batejar-se. Una de les coses que tenien d’acceptar, era que podien sofrir martiri, com els que es representaven en els frescos pintats a les parets. Seguint aquesta tradició no deixen entrar els no ortodoxos a l’interior de l’església durant la litúrgia. Per experiència ja sabem que els ultra ortodoxos, com els de Konstamonitou, no deixen entrar ni en aquest lloc durant la litúrgia.

L’ofici comença amb una llarga lletania en el primer tram del temple, on ens trobem nosaltres. Un monjo assegut davant un faristol llegeix. A vegades sembla que hi hagi una conversa amb un d’altra que no veiem i que respon la seva lletania plena de “Kýrie eléison” “Kýrie eléison” “Kýrie eléison” més lletania i “Aleluia”. En un moment en Benigno en compta 48 “Kýrie eléison” seguits.

Després a l’interior càntics. Alguns amb una veu principal i altres que responen a cor. Sobta la molta de llum de fora, son les sis i mitja, i la foscor a interior del temple. A tot això les entrades i sortides són constants. Uns passen i arrangen la posició de les espelmes, altres entren i besen icones, altres llegeixen o segueixen la cerimònia una estona i marxen. Això si, tots semblen molt atrafegats, absorts o concentrats.

Nosaltres inicialment ho seguim amb curiositat però de mica en mica ens agafa l’ensopiment. No sabem mai quan ens hem d’aixecar perquè cada un ho fa qual li sembla. A una paraula de l’oficiant s’aixeca un i els altres no, i a l’inrevés. Procurem seguir el que fan els altres peregrins ortodoxos però al final acabes passant.

Les cadires, no hi ha bancs com a les esglésies catòliques, sinó que estan enganxades a les parets i son estretes i de braç molt alt, potser un metre i mig, i el seient es pot plegar de manera que pots repenjar el cul i semblar que estiguis dret. Si hi seus quedes enclofat.

Quan l’avorriment comença a fer estralls apareix l’oficiant amb un pebeter ambs encens i es passeja per tot el recinte. “Kýrie eléison” “Kýrie eléison” “Kýrie eléison” L’activitat d’entrades i sortides continua ben activa.

A poc a poc es va fent fosc i a l’interior del temple ens hi veiem menys. Només les llànties fan llum. De sobte, en la foscor, passa un monjo amb la mantellina voleiant i amb una gran barba, com la que porten tots i que impedeix cap reflex llum a la cara; et recorda una ànima o un fantasma.

“Kýrie eléison” “Kýrie eléison” “Kýrie eléison” Aleluia. S’ha acabat la missa.

Abans de sortir visitem la part més interna de l’església. Un gran retaule amb una cortineta que amaga l’altar, i ple d’icones amb dues de destacades de la Verge i el Pantokrator. L’entrada a la sagristia replena d’icones i ofrenes. Totes les parets completament pintades amb sants.

Obren una porta annexa i en una habitació sis taules amb vitrina completament plenes contenen tota mena de relíquies: dits, ossos, ulls, cranis .. emmarcats o folrats amb plata. Els creients entren i fan petons a totes les icones penjades i als vidres de la vitrina mentre es senyen de manera molt expansiva.

Es senyen amb els dits índex i mig al voltant del gros. Els gros significa el Pare i els altres dos el Fill i l’Esperit Sant. Comencen pel front on hi ha el pensament i després el pit (centre del cos) o el ventre on hi ha els sentiments. Seguidament l’espatlla dreta que simbolitza la justícia i finalment a l’espatlla esquerra que significa la misericòrdia.

A fora els monjos parlen animosament entre ells o amb els peregrins. Altre cop sona el sinandre i entrem tots al refectori.

Dues taules de marbre amb una mica de bordó als extrems i llarguísimes. En una s’hi asseuen els monjos i a l’altra els peregrins. Un plat amb arròs i formatge parmesà, col amb patates, feta, pastís, pa, vi i taronja.

Tothom menja en silenci i amb certa rapidesa mentre un monjo fa una lectura des del capdavall del refectori. De sobte, no arriba als quinze minuts, s’acaba la lectura i una campaneta indica que el sopar es dóna per finalitzat. Alguns no han acabat. Tothom s’aixeca, es senya ostentosament, es fa una petita pregaria i els monjos comencen a sortir i els altres al darrera, enduent-se com a mínim la taronja. A la porta el prior beneeix a tothom. Són dos quarts de vuit. A les vuit tanquen el monestir.