L'avió d’Alitàlia ha aterrat puntualment a l’aeroport de Thessaloniki a la una i cinc hora local, una menys a Barcelona. Fa vuit hores que vam iniciar el viatge i encara ens en falten dues i mitja per arribar a Ouranàpolis.
Aquesta matinada, a les quatre, dos taxis amb capacitat per a nou persones ens han traslladat des de Cardedeu i Granollers a l’aeroport de Barcelona. L’escàs trànsit d’aquelles hores ha permès que en quaranta minuts ens plantéssim a l’aeroport. Dos vols de la companyia Alitàlia, d’una hora i mitja de durada cada un, amb escala a Roma i puntualitat britànica, han transportat als tretze components del grup, deu homes i tres dones, fins a la segona ciutat de Grècia. El fet de ser home o dona en aquest viatge és molt important ja que un decret del segle XI prohibeix a les “dones, femelles, eunucs i rostres llisos” l’entrada a la muntanya santa. Una norma que molt poques vegades ha estat violentada: només en ocasió de la visita d’alguna reina a la que no hi va haver més remei que deixar-la entrar.
Un cop recuperat l’equipatge hem anat a buscar tres taxis que ens portessin a la terminal d’autobusos. Un taxista gras, de mitjana edat, amb un “pinganillo” telefònic a l’orella, un micro per comunicar-se radiofònicament a la mà esquerra, utilitzat ininterrompudament durant els quinze quilòmetres de trajecte, i de tan en tan un got de plàstic amb un líquid marronós a la mà dreta, ens ha conduït a tota pastilla, i per cinc euros cadascun, fins la terminal que es troba a l’extraradi de Thessaloniki. Els altres grups que venien darrera han viscut una experiència similar amb l’afegitó que un d’ells ha presenciat un accident entre dos vehicles.
A l’estació d’autobusos fa calor i aprofitem l’espera per fer un mos i refrescar-nos.
L’autobús a Ouranàpolis, un Mercedes sense aire condicionat fins que el cobrador no ha obert la trampilla del sostre, ha sortit a dos quarts de tres. En un principi la carretera circula per una vall verda i desarbrada fins que comença a pujar cap un coll. A mesura que anem pujant va canviant la vegetació. La carretera estreta i sinuosa fins a Ouranàpolis continuarà pujant o baixant sense deixar de recargolar-se. L’autobús va aturant-se a cada poble pel que passa per recollir o deixar passatgers. A meitat de trajecte l’aturada es fa més llarga per a que els fumadors puguin fer una cigarreta al costat d’un gran plataner amb una font que li brolla aigua del tronc. De tan en tan es poden veure just al costat de la carretera, o a les entrades de les cases, petites capelletes, unes molt ben conservades, altres deixades, el significat de les quals se’ns escapa. La vegetació purament mediterrània, pollancres, àlbers, roures, alzines, oliveres, ametllers florits.... Durant les gairebé tres hores del viatge, de fons i atenuades, cançons gregues de més o menys actualitat, amb aquell lament tirant a oriental o amb el ritme del sirtaki.
Ouranàpolis és petit i envoltat pel mar, centrant la seva activitat en el turisme de l’estiu i els visitants de l’Agion Oros. La carretera per la que s’arriba al poble es converteix en el carrer principal. Cap a l’est hi viu la població en cases no més altes de dos pisos i adornades amb tot tipus de flors, geranis, clavells, buguenvíl·lees que pengen des dels seus balcons de fusta. Entre les cases algun hort. A l’oest es concentra la part més turística amb un passeig ple de botigues i restaurants davant la platja. La torre bizantina fortificada a prop del moll és el seu monument més important.
Ouranàpolis va formar part del Mont Athos fins el 1922 quan cinquanta famílies de refugiats de l’Àsia Menor van arribar sota els auspicis de la Lliga de Nacions a la recerca d’una nova llar. Els monjos els van donar terra, casa i bestiar. Més endavant hi van anar arribant noves famílies però fins el 1947 no es va construir la carretera que acabava amb el seu aïllament. A partir de llavors comencen a venir turistes i forasters.
A les dos quarts de sis ens allotgem al Xenius Zeus Hotel.
El sopar, davant del mar, acompanyats per la posta de sol i amb un menú estrictament grec, serveix per preparar l’endemà tan pel primer grup que entrarà a la península com per la resta que ens quedarem a Ouranàpolis fins el dia 23. Sobre el mapa s’acaba de ratificat la ruta a seguir. En Jordi Bulbena, en Jordi Agustí, en Joan Viure i els germans Castells, Josep i Jordi, tots de Cardedeu, serà el primer grup que demà partirà cap a la Muntanya Santa. L’Altre grup el formarà en Salvador Coll, de Cardedeu i l’ànima de l’expedició, en Pep Murtra i en Conrad Triquell de Granollers, en Benigno Rodriguez de Santiago de Compostela i l’Andreu Montañés de Corró d’Avall. Les noies la Teresa, la Carme i la Teresa Feliu, restaran a Ouranàpolis fins la tornada dels marits, després uns tornaran a Barcelona i altres continuaran viatge cap a Meteora i Delfos.
En Josep Castells és l’únic que ja havia estat al Mont Athos.
L’abril del 1973 buscant informació per el seu viatge de noces per Turquia i Grècia i davant de les poques dades que es podien aconseguir en aquells anys, decidiren visitar amb la Maria Teresa el Consolat Grec a Barcelona i una senyoreta, molt amablement els hi va facilitar la informació que necessitaven. Entre altres coses els hi va parlar dels monestirs del Mont Athos, cosa que va despertar l’interès d’en Josep per anar-hi.
Abans d’anar ha agafar el vaixell a Ouronàpoli va caldre passar per Tesalònica per obtenir el permís d’entrada. Un cop complert aquest requisit ja podia anar al port d’Ouronàpoli, que significa la ciutat del cel, a pujar a la barca que el portaria a visitar aquells monestirs mil·lenaris.
Una petita barca amb un parell de monjos i dos o tres pelegrins el va portar fins al port de Dafni. Arribat en aquest lloc la normativa imposava portar els cabells curts i amb un pelegrí francès procediren mútuament a rebaixar-se la cabellera.
Des de Dafni va enfilar-se calçat amb unes espardenyes de betes fins al Monestir de Vatopediu, situat a uns vint quilòmetres de distància, seguint els petits camins empedrats que en aquell temps comunicaven els monestirs. Després va visitar els monestirs del voltant Pantokratoros i Stavronikita. La seva visita va durar tres dies.
Malgrat que només anava equipat amb la seva joventut, vint-i-cinc anys, i el seu entusiasme no va passar gana en cap moment i recorda l’amabilitat en que va ser rebut en cada un dels monestirs que va visitar.
Va tornar impressionat tant pels monestirs com per el paisatge i la vegetació que cobreix la península. La seva experiència i el seu entusiasme ens van contagiar a una bona part del grup que des de llavors hem somiat poder realitzar aquest viatge.
El sol ja s’ha amagat completament, demà a les vuit esmorzar però abans caldrà haver recollit el Diamonitirion i els bitlles del vaixell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada