DIUMENGE 22 D’ABRIL

Fa bon dia. De bon matí hem acompanyat als companys que entraran avui a l’Athos a buscar el Diamonitiron que ve a ser el visat d’entrada i que han de tenir tan els ortodoxes com els no ortodoxes. Algun s’ha adormit i l’esperonem perquè no faci tard.

L’oficina està situada molt a prop del passeig que dona a la platja i al port. La cua d’una trentena de persones amb monjos tots amb els vestits negres i homes amb paquets i bosses és fa gairebé en silenci. Nosaltres som els més escandalosos. En sortir els companys amb el permís per entrar a l’Athos els fem una foto que hem de repetir amb l’enrenou que això provoca. Alguns ens mirem i potser no entenen la nostra cridòria.

Ens dirigim a l’oficina on es venen els bitllets del vaixell. Fa estona que està oberta i no hi ha massa cua però si petits grups d’homes que segurament ja tenen el tiquet.

Amb la primera feina feta anem a esmorzar al mateix hotel. Un ou passat per aigua, pa, mantega, melmelada de figues, boníssima, i cafè i crema de llet.

El vaixell surt a les tres quarts de deu i encara ens queda temps per fer broma sobre les condicions que trobarem a la península. Si serem capaços de caminar tot el que tenim programat o buscarem alternatives, si passarem gana o no, etc.

Falten quinze minuts per salpar el vaixell i ens acomiadem dels nostres companys com si anessin ves a saber on. Petons i abraçades. Pugen al vaixell.

Falten deu minuts per salpar el vaixell i salta l’alarma: en Jordi Bulbena no troba el bitllet i no el deixen pujar. Potser li ha quedat a la jaqueta negra que ha deixat a l’hotel. Busquen i rebusquen i el bitllet no surt. Totes les pertinences que no s’enduu en Jordi estan a l’habitació de l’hotel que ocupa la Teresa Feliu així que comença a córrer per veure si el bitllet és a la jaqueta negra. El temps passa i ja no puja ningú més al vaixell, només una furgoneta que ha arribat a darrera hora. En Conrad i en Salvador se’n van. Falten quatre minuts per dos quarts d’onze quan apareixen al fons del moll la Teresa i en Conrad amb la maleta d’en Jordi perquè cerqui el bitllet que ella no ha trobat. Poc després apareix en Salvador amb un nou bitllet que ha comprat a l’oficina expenedora. Falta un minut per les dos quarts d’onze i en Jordi puja corrents al vaixell. Tres minuts després la rampa s’aixeca i es tanca. Comença la travessia. Des de la part més alta ens diuen adéu amb la mà. Al moll també els diem adéu mentre uns recuperen aire i els altres comentem la jugada. El vaixell gira en rodó i posa proa cap a l’Agion Oros.

Els vuit que quedem a terra decidim agafar el vaixell turístic que surt d’Ouranàpolis i segueix la costa des del que es poden veure els monestirs més propers al mar. És el vaixell que agafen els turistes i com que hi poden anar dones no es pot apropar més de cinc-cents metres de la platja. La durada del viatge, anada i tornada, serà de quatre hores i el preu 16€.

A aquella hora han arribat un parell d’autocars i el vaixell es veu prou ple. Per l’altaveu, en grec i anglès, van informant dels monestirs que van desfilant davant nostre, tots de la cara oest de la península: Zografou, Dochiariou, Xenofondos, Pandeleimonos, Xiropotamou, Simonos Petras, Osiou Gregoriou, Dionisiou. Semblen fortaleses enganxades a la muntanya, a ran de mar, mig camuflats alguns, altres penjats en llocs impossibles.

Fa fresca a coberta. Uns turistes que semblen russos han comprat una ampolla de Metaxa i aprofitant el tap van fent xupitos.

Des del vaixell es veu un paisatge agrest i escarpat. Cada monestir té el seu moll, més petit o més gran segons al importància del monestir, on s’aturen els barcos per carregar o descarregar persones i mercaderies. Alguns es veuen enfilats a la muntanya i observem que difícilment trobarem un camí planer ja que tot són pujades i baixades.

A l’extrem de la península el Mont Athos. La muntanya sorgeix vertical des del mar fins arribar als 2027 mestres d’alçada. Amb vegetació fins a la meitat i completament pelada fins al cim on hi ha alguna congesta de neu que brilla amb el sol.

El vaixell retorna cap a Ouranàpolis una mica més allunyat de la costa on demà desembarcarem.

Una xocolata calenta o un cafè al bar ens ajuda a passar la tornada. Rebem un missatge dels companys del primer grup. La bona noticia és que hi ha cobertura, la mala notícia és que s’han equivocat i han baixat una parada abans i s’han perdut. Cares d’incredulitat. Com pot ser?. Algun somriure, potser més que això, i la incògnita de saber si és veritat o és broma sabent com són ells. No hi ha més notícies.

Durant tot el trajecte s’observen patrulles guardacostes que van i venen.

A tornada anem a visitar la torre d’Ouranàpolis. Construïda al segle XIV, sembla ser que pel monestir de Vatopedi com a torre de vigilància i defensa, és d’estil bizantí. Diu la tradició que va ser finançada per l’emperador bizantí Andrònic II (1282-1328). Una altra tradició local parla de l’existència d’un túnel des del soterrani de la torre fins una altra torre situada a la frontera del Mont Athos a tres quilòmetres.

La torre té una estructura de pedra, alta i amb finestres als pisos superiors on hi ha dos balcons. L’entrada, estreta dóna a un petit pati d’on surt una escala de fusta que s’enfila cap amunt. Fins a mitjans del segle passat va estar habitada per Joice Nankivell i J.Loch escriptors i que van dedicar gran part de la seva vida a l’ajuda humanitària.

Actualment la torre és un museu on es recullen peces i atuells antics de Halkidiki.

Sortim i anem a dinar: sopa de peix, mussaka, dolmetia... i retsina per beure.

Després de dinar, tot passejant, ens dirigim a unes runes d’un monestir situades a uns tres quilòmetres del poble. L’estan restaurant amb una subvenció de la Unió Europea. Hi ha un vigilant desvagat que en té cura. Com que és diumenge no hi treballen.

A pocs metres una tanca amb un filat amb punxes és la frontera de la república Monàstica. Una mica més avall una porta tancada prohibeix el pas a tothom. Al costat les banderes de Grècia, blanca i blava amb una creu a l’extrem esquerra i la de l’Athos groga amb l’àliga de dos caps de color negre. Hi ha un cotxe de policia vell i una cabina de telèfons. No hi ha ningú, només un gos lligat a una cadena que amb l’enrenou que fem ens borda.

Quan tornem al poble passegem i visitem algunes botigues amb icones i records de la zona i de l’Athos. Hi ha uns llibres amb fotografies dels monestirs i de les costums dels monjos. Hi són en tots els idiomes menys en espanyol. L’únic llibre que hi ha en espanyol a totes les botigues porta per títol: Vida erótica de los antiguos griegos.

Al vespre continuem sense més notícies dels companys. No han trucat i no sabem de la seva sort. Si no tenim notícies abans haurem d’esperar a demà al vespre i preguntar per ells al monestir on hem de dormir.

Sopar lleuger. Preparem les motxilles. Demà ens toca a nosaltres.