DILLUNS 23 D’ABRIL

(SANT JORDI, PATRÓ DE CATALUNYA)

El dia s’ha llevat rúfol i fa un ventet fresquet. Per agafar el Diamonitirion no hi ha gaire cua. Refem la cerimònia d’ahir amb foto inclosa i quan arribem a l’oficina expenedora de bitllets del vaixell encara és tancada.

Es fa una cua. Capellans i laics es barregen. La diversitat es fa palesa tan en uns com en els altres. Per allà es passeja inquiet un capellà amb uns vestits bruts i esparracats, barba llarga i poc curosa i molt desmanegat que no para de bellugar-se. A la mateixa cua un capella jove, alt i esvelt, ben plantat, de cabells rossos que acaben en una cueta. La sotana, ampla de mànigues, molt ben planxada i un barret de vellut. Per l’aspecte convenim que es rus. Duu penjada una maleta negra, semblant a un portafoli gran, i una petita carpeta també negre. Mentre espera, seu al bar del costat per prendre un cafè i parlar pel mòbil. És evident que la seva tasca als monestirs serà ben diferent a la del clergue inquiet.

Conversant amb tres laics un altre clergue amb una armilla de cuir negre i sabates esportives fosques. I encara, tot sol a l’espera de comprar el bitllet, un altra d’alt i gras, amb perilla i un jersei blau marí.

Fem el mateix ritual que ahir i després d’esmorzar les noies ens acompanyen al vaixell. Aquest cop portem el tiquet ben controlat per evitar ensurts. En Conrad porta els Diamonitirions en un tub de cartró, també ben controlats. Continuem sense noticies dels nostres companys a la península.

Al vaixell hi ha un parell de camions i quan hi arribem embarca un tot terreny mentre un cotxe està a l’espera. Alguns paquets de diferents mides i planter per a l’hort. La resta de carrega són homes.

Fa fresca i bufa i el vent. El cel està ennuvolat.

A l’entrada de forma rutinària ens demanen el Diamonitirion.

Un terç del vaixell l’ocupen dos pisos que estan a recer i una part superior que és a l’aire lliure on hi ha unes cadires de color blau enganxades per files. Els altres dos terços dedicats a la càrrega: camions, cotxes, i embalums. De color carbassa els salvavides. Puja una forta olor a gas-oil.

Ens col·loquem a la part superior, on hi ha els més turistes. Malgrat això els colors predominants són el gris, el marró i el negre sobre el blau del terra i les cadires. Moltes barbes. Tot homes que no parlen gaire. Alguns es fan una foto, pocs i d’aparença més com la nostra. Als pisos inferiors hi són els clergues i aquells que fan el viatge més assíduament.

Salpa el vaixell i ens acomiadem de les noies que mica en mica es van fent més petites. La torre es va perdent a l’horitzó i ho fa definitivament quan el vaixell gira més a l’est un cop sortejats uns esculls.

Un clergue jove munta una paradeta de polseres, rosaris i altres atuells sobre els bancs del vaixell. Talment un hippie. Molt a prop un de més vell trena una mena de cordó, una tasca que li ha de durar tot el viatge.

Per coberta retrobem el clergue inquiet i d’aspecte poc polit. També hi ha el de l’armilla de cuir xerrant amb els mateixos joves que davant l’oficina de la naviliera.

En els pisos de baix alguns capellans parlen entre ells, també ho fan alguns laics però predomina el silenci i les cares serioses.

Tres quarts d’hora després de salpar d’Ouranàpolis es divisa el moll del Zofragou. Sembla un petit castell amb la seva torre de guaita. Una grua indica que està en obres.

Ens assegurem que és Zofragou i baixem del vaixell amb altres set o vuit peregrins i el monjo de l’armilla de cuir. Al moll un cotxe que originàriament deuria ser de color beige i un parell de persones esperen al vaixell.

Davant nostre un camí costerut que enfilem sense pensar-ho dues vegades. Quan portàvem pocs metres caminats el cotxe beige arriba a la nostra alçada i s’atura. El conductor, un laic, obre la porta i ens convida a pujar. Tampoc ens ho pensem dues vegades i cap a dins.

El Jeep, potser dels anys 50, està completament atrotinat. Al costat del conductor el capellà de l’armilla de cuir. Lligat al seu seient una garrafa de plàstic d’uns trenta litres, suposem que plena de benzina. No hi ha seient posterior. Un tauló brut i greixós fa aquesta tasca. Al darrera dos seients laterals plens de pols. La lona del sostre, resseca i empolsinada està foradada per diversos llocs.

Seiem com podem i quan arrenca puja una forta olor a benzina. Als pocs segons descobrim que la suspensió tampoc funciona. Ens mirem i ens agafa un atac de risa que mirem de controlar.

El camí puja i baixa sempre bruscament. El conductor i el clergue van xerrant mentre nosaltres ens aguantem com podem. Revolts i més revolts fins arribar a Zoufragou. Uns quinze minuts de trajecte. Li preguntem al conductor si li hem de donar alguna cosa i ens diu que no, que de cap manera. Li agraïm el favor. Ens ha estalviat ben bé una hora de camí. Estem contents.

El monestir de Zoufragou és del SX i està dedicat a Sant Jordi. Avui és Sant Jordi però no aquí. No sabem quin dia ho celebren. En tot cas si és el 23 d’abril encara els queden 13 dies perquè a la República Monàstica segueixen el calendari julià que porta aquesta diferència amb el gregorià. Els ortodoxes continuen amb les mateixes normes i hàbits des del cisma amb l’església cristiana l’any 1054. Un cisma que es va produir per diferents causes tan de tipus cultural, com de ritus i culte i de poder i prestigi.

Zoufragou va ser destruït pels almogàvers els 1309. És el novè en jerarquia dels existents a la península i actualment hi ha 21 monjos búlgars. El katholikon va ser reconstruït el SXIX seguint l’arquitectura atonita. En aquest monestir hi ha la història de la nació búlgara escrita pel monjo Paisios el 1745 i que representa una referència espiritual molt important per aquest país.

Entrem sense que ningú ens barri el pas ni ens pregunti res de res. És un monestir força gran que estan reconstruint en bona part. Un monjo arranja un petit jardí que passa desapercebut entre tanta bastida. Anem a l’església. Una mena de porxo amb vidrieres resguarda les pintures de la façana. Hi entrem però l’església està tancada. Uns obrers que estan reparant unes pintures ens indiquen que anem a l’arxondari, l’hostaler que té cura dels pelegrins.

Passem per davant del refectori quan hi entra un monjo amb el pa acabat de fer i pugem unes escales que menen a un passadís amb unes finestres que li donen molta claror. Ens atén un monjo jove que ens fa passar a una estança ampla i lluminosa. Semblant a un menjador, a la dreta una mena de barra de bar i davant una taula llarga, amb un hule, on hi ha quatre monjos d’edats diferents i un parell de laics. Entre ells el monjo de l’armilla de cuir i el conductor del Jeep. Seiem a un extrem de la taula i al començament ens costa entendre’ns. Hi ha un malentès sobre si ens quedem a dormir o no. Finalment queda clar que només volem visitar el monestir. El monjo hostaler ens porta aigua, uns dolços que semblen una gelatina espessa amb gust a llimona i un cafè grec. En anglès ens pregunta d’on venim i per què hi hem anat a l’Athos. En Pep que és qui domina l’idioma li respon. El monjo hostaler comenta que porta un any al monestir i som els primers espanyols que hi anem. Aquesta dada estadística ens confirma que els nostres companys no han passat per Zoufragou. Dos monjos de barba llarga i blanca asseguts a l’altre extrem de la taula ens observen, es miren i alcen les celles. Poc després sona una campana i tots s’aixequen per marxar. Nosaltres també ens alcem.

Mostrem el nostre agraïment tantes vegades com podem. Abans de marxar ens conviden a dinar. Els tornem a agrair la seva hospitalitat però rebutgem l’oferta ja que tenim entès que hem d’estar abans de les dues al monestir on volem dormir. Ja són les dotze i tenim camí per una hora i mitja pel cap baix.

L’hostaler surt un moment i quan torna ens diu que li sap greu però que l’església no es pot visitar fins d’aquí a una hora. Li tornem a agrair totes les molèsties i sortim del monestir.

A fora el dia ha millorat i fa sol. Visitem una glorieta des de la que es veu tota la vall per on ha pujat el cotxe. En aquell moment arriben els pelegrins que venen a peu des del moll. Caminem al voltant del monestir fins que arribem al femer. Girem cua i emprenem el camí cap el monestir de Konstamonitou on tenim previst dormir.

El camí, empedrat de forma desigual s’enfila muntanya amunt. De sobte ens ha esclatat la primavera al davant. De tan en tan el camí empedrat es perd i s’omple de plantes que en ser remogudes deixen anar un munt d’olors de tota mena que es barreja amb la de la ginesta que és per tot. Grocs, blancs, el blau del cel, liles i tota la gamma de verds ens envolten com una paleta de colors. I tot nítid, sense pols ni pol·lució que ho emmascari.

Constatem que el camí és costerut, amunt i avall, entre torrenteres ple de pedres soltes i fullaraca que fa difícil caminar amb seguretat. De mica en mica es va perdent fins que gairebé desapareix. Suposem que l’utilitzen molt poc. Abans els camins que enllaçaven els monestirs estaven empedrats. La majoria han desaparegut al obrir les pistes pels cotxes i camions.

Ara fa calor i només se senten els ocells piulà i de tan en tan molt lluny una serra mecànica.

Mentre caminem anem apartant matolls. Ens creuem amb una serp que després d’examinar-la amb respecte acordem que és la més perillosa possible i amb una tortuga de terra que malda per fugir de nosaltres però que li ho impedim fins que passa la sessió fotogràfica oportuna.

A les dues arribem a Konstamonitou. Diuen que aquest monestir és el més pobre dels vint. També vam comprovar que era el més estricte i “integrista” de tots els que vam visitar.

Situat a 200 metres sobre el nivell del mar va ser fundat el SX pel monjo Konstamonites. Al SVI va ser cremat i restà en decliu fins el SVIII. Al SXIX comença la seva restauració gràcies a les donacions de Vassili Kondaxi muller de l’Alí Pasha. També van ser ajudats pels monjos del monestir Xerapotamou.

L’església, a la que ens van impedir l’entrada per ser catòlics, està dedicada a St. Esteve, el primer màrtir.

Altres versions diuen que podia haver estat fundat per Constant, fill de Constantí el Gran.

Konstamonitou sempre ha tingut problemes econòmics. Actualment encara no té llum, només un petit generador insuficient. A la nit els quinqués il·luminen tènuement els passadissos.

Sembla que tenim pràctica i anem directament a trobar l’hostaler. El camí està indicat, cal pujar unes escales fins el segon pis. Si bé les escales són noves l’edifici es molt vell. El passadís, pintat de blanc va de punta a punta de l’ala de la vivenda-muralla passant per diferents espais. A les parets litografies i dibuixos de grecs antics, militars o gent d’importància, alguns dels quals per la forma d’anar vestits semblen dones. Els marcs dels quadres i els dibuixos semblen de la mateixa època.

L’espai destinat a rebre els peregrins és una part del passadís que queda tancat per dues portes. Hi ha molts més quadres i uns bancs amb una roba de color vermell, al centre unes taules: en una informació sobre un sant, a l’altre el llibre de registre de peregrins i un de dedicatòries. A l’esquerra de la sala una porta baixa i bastant vella du a una mena de cuina, a la dreta dos balcons que donen al pati del monestir empedrat amb herbes que creixen d’entre les lloses.

Hi ha una quinzena de persones i l’hostaler amb cara d’emmurriat i que no parla anglès dóna explicacions sobre com funciona el tema de les habitacions i els horaris.

Només arribar ens porta els mateixos dolços, ara amb gust de grosella, que a Zoufragou, un aniset (ouzo) i aigua. Quan la remor i el to de veu puja, fa callar.

Tan bon punt recuperem l’alè, a l’últim tram del camí feia calor i ja estàvem cansats, mirem el llibre de registre per comprovar si hi són els nostres companys. Efectivament hi són registrats, la nit passada van dormir aquí.

Així resumeix en Jordi Agustí aquell dia:

“Agafem el vaixell per anar al Monestir de Zografou, però ens equivoquem i baixem un port abans. No ens donem compte que hem baixat abans d’hora fins que portem 6 quilòmetres caminant i aturem un camió dels bombers. En Jordi Bulbena hi parla en anglès i ens expliquen la manera d’arribar al port que havíem de baixar.

Decidim anar directament al Monestir de Konstamonitou sense passar pel de Zografou. Pel camí un apicultor ens dóna una bresca de mel, per cert molt bona.

A les tres de la tarda hi arribem. Ens reben amb anís, aigua i un dolç. Una habitació de cinc. És un viatge a l’edat mitjana. Tot és ranci. No ens deixen entrar a la litúrgia i hem de sopar quan ells han acabat. Quan es fa fosc anem a dormir. Déu meu quins roncs.”

Les explicacions de l’hostaler son llargues i pensem que aprofita per explicar quelcom relacionat amb el monestir i fer proselitisme entre la quinzena de peregrins que l’entenen. Tot i així un cop repartides les habitacions tothom va marxant excepte mitja dotzena que si van quedar potser perquè hi estaven molt interessats o potser perquè no gosaven marxar i deixar plantat l’home.

Fem cara de no entendre res. Un peregrí greco-xipriota, un home d’una cinquanta anys, de cabells blancs i un nas que vaig pensar que s’hi adeia a la seva condició de grec ens va fer un resum de tot plegat. A les sis ofici i després, directament, a sopar. Ara són les dos quarts de tres. Li ho vam agrair.

Un cop registrats marxem a la nostra habitació al fons del corredor emblanquinat on hi ha un parell de quadres més i unes portes baixes i velles repintades, els pocs mobles també es veuen gastats i vells.

A l’estança hi ha vuit llits només amb el llençol de sota i un parell de mantes, una estufa de carbó una taula i un quinqué. Dues finestres donen a un balcó a l’exterior del monestir, un espai que al vespre vam descobrir que era el lloc de tertúlia dels fumadors.

Vam passejar pel monestir, quadrat i no massa gran, resguardat per les muralles a la part de dalt de les quals hi ha els habitatges. A prop de l’habitació un lavabo amb una petita finestra i un quinqué.

Al pis de sota és el lloc on resideixen els monjos. En aquesta zona es pot veure alguna bombeta de poca potència.

Fora el monestir tot és bosc i vegetació. Davant la porta d’entrada, que tanquen a les vuit del vespre, una font i una mica més enllà una cabina telefònica.

La manca de capacitat econòmica és palesa. La major part del monestir està en estat de deixadesa.

A les sis ens dirigim cap a l’església (katholikon).

Els monjos, van vestits amb la sotana negre, el barret, com de cuiner però sense els plecs i de color negre, i una mena de capa mantellina que s’hi afegeixen i que voleia suaument quan caminen.

Al monjos i ermitans els ortodoxos els denominen “clergues negres” pel seu vot de celibat per diferenciar-los dels “clergues blancs” casats i que tenen cura dels les parròquies dels pobles.

Ens esperem a l’entrada, dins el porxo que resguarda les pintures. De sobte un dels monjos surt i comença a donar cops de massa a una fusta d’uns vint o trenta centímetres i metro i mig de llarga per tal de convocar a tothom. És de fusta de sinandre.

Segons la tradició/llegenda Noe va cridar als animals per salvar-los del diluvi universal picant una fusta i per aquest motiu, tocant la fusta, criden als homes per salvar-los dels pecats del món.

El greco-xipriota ens diu que no podem entrar i que ens hem d’esperar a que ens avisin. Ens quedem fora. De tan en tan es sent algun càntic i observem com contínuament entren i surten monjos, uns per veure aigua, altres se’n van i tornen al cap d’una estona, alguns es queden xerrant al porxo.... A nosaltres ningú no ens avisa i passen per davant amb tota la indiferència, com si no hi fóssim.

Una hora i mitja més tard s’acaba l’ofici i nosaltres a fora esperant. Surten primer els monjos i darrera els peregrins i treballadors del monestir.

A tocar, davant l’església, hi ha el refectori, Deu passes els separen. Tots es dirigeixen cap al menjador i a nosaltres ens diuen que ens esperem fora. Tenim poc temps per mirar l’església però mirem d’aprofitar-lo. Té dues parts. No hi ha bancs al centre, són al laterals resseguint les parets. No hi falten les icones i unes grans làmpades que baixen del sostre i ocupen tota l’estança. Quatre icones revestides de plata i carregades de rellotges. No hi ha altar a la vista i si una mena de retaule daurat carregat d’icones.

Sortim i ens quedem sols esperant una vegada més. A dins del menjador se sent soroll de plats i algú que llegeix. No ha passat un quart d’hora que ja surten. Alguns es queden conversant a l’entrada del refectori.

Un monjo ens pregunta quants som. Poc després podem entrar al refectori. Són quasi les vuit del vespre i des de les vuit del matí no hem menjat res sòlid si exceptuem els tres dolços de les benvingudes als dos monestirs que hem visitat.

El refectori és una sala gran. Hi ha dues taules tan llargues com llarga és l’estança i una de central que ocupa just la meitat. A l’esquerra de l’entrada la cuina, al centre de la sala un faristol amb un llibre. En una part de la llarga taula de la dreta, folrada amb un hule, cinc plats d’alumini preparats amb unes mongetes seques i pastanaga i una mena de suc vermellós, un plat d’olives, aigua, pa i una taronja.

Mentre mengem, hi ha gana!, uns novicis van recollint. A l’altra taula un monjo també està sopant, potser és el lector. Mentre recull els gots i els plats d’alumini un novici va repetint “Kýrie eléison” , “Kýrie eléison”, ara uns quants plats, ara uns quants gots “Kýrie eléison”, “Kýrie eléison” “Kýrie eléison”. De tan en tan s’asseu amb la mirada perduda “Kýrie eléison”.

Acabem de menjar el que ens han donat i sortim a fora. Hem estat deu minuts. Ja no queda ningú.

Encara no han tancat la porta. Passegem. Un monjo baixa el fanalet exterior que hi ha a la porta d’entrada per encendre’l. A fora uns peregrins aprofiten per fumar.

Pugem a dormir. El vespre s’acaba i els passadissos clarobscurs, i una feble flama de quinqué ho fa tot més vell i incògnit.

Al balcó del costat de l’habitació uns fumen i xerren, Al cel el sol ja ha desaparegut i el quinqué no ens funciona, sort de les llanternes.

No ens fa gràcia dormir sense llençol i alguns ho fem vestits. Hem decidit que pel tracte que hem rebut el millor és marxar demà tan punt ens llevem. La porta l’obren a les quatre de la matinada, que és quan es lleven els monjos. Tanmateix demà hem de caminar una bona estona i tampoc sembla que hi hagi d’haver res suculent per esmorzar, tirarem de provisions pròpies.