DISSATE 21 D’ABRIL DE 2007.

L'avió d’Alitàlia ha aterrat puntualment a l’aeroport de Thessaloniki a la una i cinc hora local, una menys a Barcelona. Fa vuit hores que vam iniciar el viatge i encara ens en falten dues i mitja per arribar a Ouranàpolis.

Aquesta matinada, a les quatre, dos taxis amb capacitat per a nou persones ens han traslladat des de Cardedeu i Granollers a l’aeroport de Barcelona. L’escàs trànsit d’aquelles hores ha permès que en quaranta minuts ens plantéssim a l’aeroport. Dos vols de la companyia Alitàlia, d’una hora i mitja de durada cada un, amb escala a Roma i puntualitat britànica, han transportat als tretze components del grup, deu homes i tres dones, fins a la segona ciutat de Grècia. El fet de ser home o dona en aquest viatge és molt important ja que un decret del segle XI prohibeix a les “dones, femelles, eunucs i rostres llisos” l’entrada a la muntanya santa. Una norma que molt poques vegades ha estat violentada: només en ocasió de la visita d’alguna reina a la que no hi va haver més remei que deixar-la entrar.

Un cop recuperat l’equipatge hem anat a buscar tres taxis que ens portessin a la terminal d’autobusos. Un taxista gras, de mitjana edat, amb un “pinganillo” telefònic a l’orella, un micro per comunicar-se radiofònicament a la mà esquerra, utilitzat ininterrompudament durant els quinze quilòmetres de trajecte, i de tan en tan un got de plàstic amb un líquid marronós a la mà dreta, ens ha conduït a tota pastilla, i per cinc euros cadascun, fins la terminal que es troba a l’extraradi de Thessaloniki. Els altres grups que venien darrera han viscut una experiència similar amb l’afegitó que un d’ells ha presenciat un accident entre dos vehicles.

A l’estació d’autobusos fa calor i aprofitem l’espera per fer un mos i refrescar-nos.

L’autobús a Ouranàpolis, un Mercedes sense aire condicionat fins que el cobrador no ha obert la trampilla del sostre, ha sortit a dos quarts de tres. En un principi la carretera circula per una vall verda i desarbrada fins que comença a pujar cap un coll. A mesura que anem pujant va canviant la vegetació. La carretera estreta i sinuosa fins a Ouranàpolis continuarà pujant o baixant sense deixar de recargolar-se. L’autobús va aturant-se a cada poble pel que passa per recollir o deixar passatgers. A meitat de trajecte l’aturada es fa més llarga per a que els fumadors puguin fer una cigarreta al costat d’un gran plataner amb una font que li brolla aigua del tronc. De tan en tan es poden veure just al costat de la carretera, o a les entrades de les cases, petites capelletes, unes molt ben conservades, altres deixades, el significat de les quals se’ns escapa. La vegetació purament mediterrània, pollancres, àlbers, roures, alzines, oliveres, ametllers florits.... Durant les gairebé tres hores del viatge, de fons i atenuades, cançons gregues de més o menys actualitat, amb aquell lament tirant a oriental o amb el ritme del sirtaki.

Ouranàpolis és petit i envoltat pel mar, centrant la seva activitat en el turisme de l’estiu i els visitants de l’Agion Oros. La carretera per la que s’arriba al poble es converteix en el carrer principal. Cap a l’est hi viu la població en cases no més altes de dos pisos i adornades amb tot tipus de flors, geranis, clavells, buguenvíl·lees que pengen des dels seus balcons de fusta. Entre les cases algun hort. A l’oest es concentra la part més turística amb un passeig ple de botigues i restaurants davant la platja. La torre bizantina fortificada a prop del moll és el seu monument més important.

Ouranàpolis va formar part del Mont Athos fins el 1922 quan cinquanta famílies de refugiats de l’Àsia Menor van arribar sota els auspicis de la Lliga de Nacions a la recerca d’una nova llar. Els monjos els van donar terra, casa i bestiar. Més endavant hi van anar arribant noves famílies però fins el 1947 no es va construir la carretera que acabava amb el seu aïllament. A partir de llavors comencen a venir turistes i forasters.

A les dos quarts de sis ens allotgem al Xenius Zeus Hotel.

El sopar, davant del mar, acompanyats per la posta de sol i amb un menú estrictament grec, serveix per preparar l’endemà tan pel primer grup que entrarà a la península com per la resta que ens quedarem a Ouranàpolis fins el dia 23. Sobre el mapa s’acaba de ratificat la ruta a seguir. En Jordi Bulbena, en Jordi Agustí, en Joan Viure i els germans Castells, Josep i Jordi, tots de Cardedeu, serà el primer grup que demà partirà cap a la Muntanya Santa. L’Altre grup el formarà en Salvador Coll, de Cardedeu i l’ànima de l’expedició, en Pep Murtra i en Conrad Triquell de Granollers, en Benigno Rodriguez de Santiago de Compostela i l’Andreu Montañés de Corró d’Avall. Les noies la Teresa, la Carme i la Teresa Feliu, restaran a Ouranàpolis fins la tornada dels marits, després uns tornaran a Barcelona i altres continuaran viatge cap a Meteora i Delfos.

En Josep Castells és l’únic que ja havia estat al Mont Athos.

L’abril del 1973 buscant informació per el seu viatge de noces per Turquia i Grècia i davant de les poques dades que es podien aconseguir en aquells anys, decidiren visitar amb la Maria Teresa el Consolat Grec a Barcelona i una senyoreta, molt amablement els hi va facilitar la informació que necessitaven. Entre altres coses els hi va parlar dels monestirs del Mont Athos, cosa que va despertar l’interès d’en Josep per anar-hi.

Abans d’anar ha agafar el vaixell a Ouronàpoli va caldre passar per Tesalònica per obtenir el permís d’entrada. Un cop complert aquest requisit ja podia anar al port d’Ouronàpoli, que significa la ciutat del cel, a pujar a la barca que el portaria a visitar aquells monestirs mil·lenaris.

Una petita barca amb un parell de monjos i dos o tres pelegrins el va portar fins al port de Dafni. Arribat en aquest lloc la normativa imposava portar els cabells curts i amb un pelegrí francès procediren mútuament a rebaixar-se la cabellera.

Des de Dafni va enfilar-se calçat amb unes espardenyes de betes fins al Monestir de Vatopediu, situat a uns vint quilòmetres de distància, seguint els petits camins empedrats que en aquell temps comunicaven els monestirs. Després va visitar els monestirs del voltant Pantokratoros i Stavronikita. La seva visita va durar tres dies.

Malgrat que només anava equipat amb la seva joventut, vint-i-cinc anys, i el seu entusiasme no va passar gana en cap moment i recorda l’amabilitat en que va ser rebut en cada un dels monestirs que va visitar.

Va tornar impressionat tant pels monestirs com per el paisatge i la vegetació que cobreix la península. La seva experiència i el seu entusiasme ens van contagiar a una bona part del grup que des de llavors hem somiat poder realitzar aquest viatge.

El sol ja s’ha amagat completament, demà a les vuit esmorzar però abans caldrà haver recollit el Diamonitirion i els bitlles del vaixell.

DIUMENGE 22 D’ABRIL

Fa bon dia. De bon matí hem acompanyat als companys que entraran avui a l’Athos a buscar el Diamonitiron que ve a ser el visat d’entrada i que han de tenir tan els ortodoxes com els no ortodoxes. Algun s’ha adormit i l’esperonem perquè no faci tard.

L’oficina està situada molt a prop del passeig que dona a la platja i al port. La cua d’una trentena de persones amb monjos tots amb els vestits negres i homes amb paquets i bosses és fa gairebé en silenci. Nosaltres som els més escandalosos. En sortir els companys amb el permís per entrar a l’Athos els fem una foto que hem de repetir amb l’enrenou que això provoca. Alguns ens mirem i potser no entenen la nostra cridòria.

Ens dirigim a l’oficina on es venen els bitllets del vaixell. Fa estona que està oberta i no hi ha massa cua però si petits grups d’homes que segurament ja tenen el tiquet.

Amb la primera feina feta anem a esmorzar al mateix hotel. Un ou passat per aigua, pa, mantega, melmelada de figues, boníssima, i cafè i crema de llet.

El vaixell surt a les tres quarts de deu i encara ens queda temps per fer broma sobre les condicions que trobarem a la península. Si serem capaços de caminar tot el que tenim programat o buscarem alternatives, si passarem gana o no, etc.

Falten quinze minuts per salpar el vaixell i ens acomiadem dels nostres companys com si anessin ves a saber on. Petons i abraçades. Pugen al vaixell.

Falten deu minuts per salpar el vaixell i salta l’alarma: en Jordi Bulbena no troba el bitllet i no el deixen pujar. Potser li ha quedat a la jaqueta negra que ha deixat a l’hotel. Busquen i rebusquen i el bitllet no surt. Totes les pertinences que no s’enduu en Jordi estan a l’habitació de l’hotel que ocupa la Teresa Feliu així que comença a córrer per veure si el bitllet és a la jaqueta negra. El temps passa i ja no puja ningú més al vaixell, només una furgoneta que ha arribat a darrera hora. En Conrad i en Salvador se’n van. Falten quatre minuts per dos quarts d’onze quan apareixen al fons del moll la Teresa i en Conrad amb la maleta d’en Jordi perquè cerqui el bitllet que ella no ha trobat. Poc després apareix en Salvador amb un nou bitllet que ha comprat a l’oficina expenedora. Falta un minut per les dos quarts d’onze i en Jordi puja corrents al vaixell. Tres minuts després la rampa s’aixeca i es tanca. Comença la travessia. Des de la part més alta ens diuen adéu amb la mà. Al moll també els diem adéu mentre uns recuperen aire i els altres comentem la jugada. El vaixell gira en rodó i posa proa cap a l’Agion Oros.

Els vuit que quedem a terra decidim agafar el vaixell turístic que surt d’Ouranàpolis i segueix la costa des del que es poden veure els monestirs més propers al mar. És el vaixell que agafen els turistes i com que hi poden anar dones no es pot apropar més de cinc-cents metres de la platja. La durada del viatge, anada i tornada, serà de quatre hores i el preu 16€.

A aquella hora han arribat un parell d’autocars i el vaixell es veu prou ple. Per l’altaveu, en grec i anglès, van informant dels monestirs que van desfilant davant nostre, tots de la cara oest de la península: Zografou, Dochiariou, Xenofondos, Pandeleimonos, Xiropotamou, Simonos Petras, Osiou Gregoriou, Dionisiou. Semblen fortaleses enganxades a la muntanya, a ran de mar, mig camuflats alguns, altres penjats en llocs impossibles.

Fa fresca a coberta. Uns turistes que semblen russos han comprat una ampolla de Metaxa i aprofitant el tap van fent xupitos.

Des del vaixell es veu un paisatge agrest i escarpat. Cada monestir té el seu moll, més petit o més gran segons al importància del monestir, on s’aturen els barcos per carregar o descarregar persones i mercaderies. Alguns es veuen enfilats a la muntanya i observem que difícilment trobarem un camí planer ja que tot són pujades i baixades.

A l’extrem de la península el Mont Athos. La muntanya sorgeix vertical des del mar fins arribar als 2027 mestres d’alçada. Amb vegetació fins a la meitat i completament pelada fins al cim on hi ha alguna congesta de neu que brilla amb el sol.

El vaixell retorna cap a Ouranàpolis una mica més allunyat de la costa on demà desembarcarem.

Una xocolata calenta o un cafè al bar ens ajuda a passar la tornada. Rebem un missatge dels companys del primer grup. La bona noticia és que hi ha cobertura, la mala notícia és que s’han equivocat i han baixat una parada abans i s’han perdut. Cares d’incredulitat. Com pot ser?. Algun somriure, potser més que això, i la incògnita de saber si és veritat o és broma sabent com són ells. No hi ha més notícies.

Durant tot el trajecte s’observen patrulles guardacostes que van i venen.

A tornada anem a visitar la torre d’Ouranàpolis. Construïda al segle XIV, sembla ser que pel monestir de Vatopedi com a torre de vigilància i defensa, és d’estil bizantí. Diu la tradició que va ser finançada per l’emperador bizantí Andrònic II (1282-1328). Una altra tradició local parla de l’existència d’un túnel des del soterrani de la torre fins una altra torre situada a la frontera del Mont Athos a tres quilòmetres.

La torre té una estructura de pedra, alta i amb finestres als pisos superiors on hi ha dos balcons. L’entrada, estreta dóna a un petit pati d’on surt una escala de fusta que s’enfila cap amunt. Fins a mitjans del segle passat va estar habitada per Joice Nankivell i J.Loch escriptors i que van dedicar gran part de la seva vida a l’ajuda humanitària.

Actualment la torre és un museu on es recullen peces i atuells antics de Halkidiki.

Sortim i anem a dinar: sopa de peix, mussaka, dolmetia... i retsina per beure.

Després de dinar, tot passejant, ens dirigim a unes runes d’un monestir situades a uns tres quilòmetres del poble. L’estan restaurant amb una subvenció de la Unió Europea. Hi ha un vigilant desvagat que en té cura. Com que és diumenge no hi treballen.

A pocs metres una tanca amb un filat amb punxes és la frontera de la república Monàstica. Una mica més avall una porta tancada prohibeix el pas a tothom. Al costat les banderes de Grècia, blanca i blava amb una creu a l’extrem esquerra i la de l’Athos groga amb l’àliga de dos caps de color negre. Hi ha un cotxe de policia vell i una cabina de telèfons. No hi ha ningú, només un gos lligat a una cadena que amb l’enrenou que fem ens borda.

Quan tornem al poble passegem i visitem algunes botigues amb icones i records de la zona i de l’Athos. Hi ha uns llibres amb fotografies dels monestirs i de les costums dels monjos. Hi són en tots els idiomes menys en espanyol. L’únic llibre que hi ha en espanyol a totes les botigues porta per títol: Vida erótica de los antiguos griegos.

Al vespre continuem sense més notícies dels companys. No han trucat i no sabem de la seva sort. Si no tenim notícies abans haurem d’esperar a demà al vespre i preguntar per ells al monestir on hem de dormir.

Sopar lleuger. Preparem les motxilles. Demà ens toca a nosaltres.

DILLUNS 23 D’ABRIL

(SANT JORDI, PATRÓ DE CATALUNYA)

El dia s’ha llevat rúfol i fa un ventet fresquet. Per agafar el Diamonitirion no hi ha gaire cua. Refem la cerimònia d’ahir amb foto inclosa i quan arribem a l’oficina expenedora de bitllets del vaixell encara és tancada.

Es fa una cua. Capellans i laics es barregen. La diversitat es fa palesa tan en uns com en els altres. Per allà es passeja inquiet un capellà amb uns vestits bruts i esparracats, barba llarga i poc curosa i molt desmanegat que no para de bellugar-se. A la mateixa cua un capella jove, alt i esvelt, ben plantat, de cabells rossos que acaben en una cueta. La sotana, ampla de mànigues, molt ben planxada i un barret de vellut. Per l’aspecte convenim que es rus. Duu penjada una maleta negra, semblant a un portafoli gran, i una petita carpeta també negre. Mentre espera, seu al bar del costat per prendre un cafè i parlar pel mòbil. És evident que la seva tasca als monestirs serà ben diferent a la del clergue inquiet.

Conversant amb tres laics un altre clergue amb una armilla de cuir negre i sabates esportives fosques. I encara, tot sol a l’espera de comprar el bitllet, un altra d’alt i gras, amb perilla i un jersei blau marí.

Fem el mateix ritual que ahir i després d’esmorzar les noies ens acompanyen al vaixell. Aquest cop portem el tiquet ben controlat per evitar ensurts. En Conrad porta els Diamonitirions en un tub de cartró, també ben controlats. Continuem sense noticies dels nostres companys a la península.

Al vaixell hi ha un parell de camions i quan hi arribem embarca un tot terreny mentre un cotxe està a l’espera. Alguns paquets de diferents mides i planter per a l’hort. La resta de carrega són homes.

Fa fresca i bufa i el vent. El cel està ennuvolat.

A l’entrada de forma rutinària ens demanen el Diamonitirion.

Un terç del vaixell l’ocupen dos pisos que estan a recer i una part superior que és a l’aire lliure on hi ha unes cadires de color blau enganxades per files. Els altres dos terços dedicats a la càrrega: camions, cotxes, i embalums. De color carbassa els salvavides. Puja una forta olor a gas-oil.

Ens col·loquem a la part superior, on hi ha els més turistes. Malgrat això els colors predominants són el gris, el marró i el negre sobre el blau del terra i les cadires. Moltes barbes. Tot homes que no parlen gaire. Alguns es fan una foto, pocs i d’aparença més com la nostra. Als pisos inferiors hi són els clergues i aquells que fan el viatge més assíduament.

Salpa el vaixell i ens acomiadem de les noies que mica en mica es van fent més petites. La torre es va perdent a l’horitzó i ho fa definitivament quan el vaixell gira més a l’est un cop sortejats uns esculls.

Un clergue jove munta una paradeta de polseres, rosaris i altres atuells sobre els bancs del vaixell. Talment un hippie. Molt a prop un de més vell trena una mena de cordó, una tasca que li ha de durar tot el viatge.

Per coberta retrobem el clergue inquiet i d’aspecte poc polit. També hi ha el de l’armilla de cuir xerrant amb els mateixos joves que davant l’oficina de la naviliera.

En els pisos de baix alguns capellans parlen entre ells, també ho fan alguns laics però predomina el silenci i les cares serioses.

Tres quarts d’hora després de salpar d’Ouranàpolis es divisa el moll del Zofragou. Sembla un petit castell amb la seva torre de guaita. Una grua indica que està en obres.

Ens assegurem que és Zofragou i baixem del vaixell amb altres set o vuit peregrins i el monjo de l’armilla de cuir. Al moll un cotxe que originàriament deuria ser de color beige i un parell de persones esperen al vaixell.

Davant nostre un camí costerut que enfilem sense pensar-ho dues vegades. Quan portàvem pocs metres caminats el cotxe beige arriba a la nostra alçada i s’atura. El conductor, un laic, obre la porta i ens convida a pujar. Tampoc ens ho pensem dues vegades i cap a dins.

El Jeep, potser dels anys 50, està completament atrotinat. Al costat del conductor el capellà de l’armilla de cuir. Lligat al seu seient una garrafa de plàstic d’uns trenta litres, suposem que plena de benzina. No hi ha seient posterior. Un tauló brut i greixós fa aquesta tasca. Al darrera dos seients laterals plens de pols. La lona del sostre, resseca i empolsinada està foradada per diversos llocs.

Seiem com podem i quan arrenca puja una forta olor a benzina. Als pocs segons descobrim que la suspensió tampoc funciona. Ens mirem i ens agafa un atac de risa que mirem de controlar.

El camí puja i baixa sempre bruscament. El conductor i el clergue van xerrant mentre nosaltres ens aguantem com podem. Revolts i més revolts fins arribar a Zoufragou. Uns quinze minuts de trajecte. Li preguntem al conductor si li hem de donar alguna cosa i ens diu que no, que de cap manera. Li agraïm el favor. Ens ha estalviat ben bé una hora de camí. Estem contents.

El monestir de Zoufragou és del SX i està dedicat a Sant Jordi. Avui és Sant Jordi però no aquí. No sabem quin dia ho celebren. En tot cas si és el 23 d’abril encara els queden 13 dies perquè a la República Monàstica segueixen el calendari julià que porta aquesta diferència amb el gregorià. Els ortodoxes continuen amb les mateixes normes i hàbits des del cisma amb l’església cristiana l’any 1054. Un cisma que es va produir per diferents causes tan de tipus cultural, com de ritus i culte i de poder i prestigi.

Zoufragou va ser destruït pels almogàvers els 1309. És el novè en jerarquia dels existents a la península i actualment hi ha 21 monjos búlgars. El katholikon va ser reconstruït el SXIX seguint l’arquitectura atonita. En aquest monestir hi ha la història de la nació búlgara escrita pel monjo Paisios el 1745 i que representa una referència espiritual molt important per aquest país.

Entrem sense que ningú ens barri el pas ni ens pregunti res de res. És un monestir força gran que estan reconstruint en bona part. Un monjo arranja un petit jardí que passa desapercebut entre tanta bastida. Anem a l’església. Una mena de porxo amb vidrieres resguarda les pintures de la façana. Hi entrem però l’església està tancada. Uns obrers que estan reparant unes pintures ens indiquen que anem a l’arxondari, l’hostaler que té cura dels pelegrins.

Passem per davant del refectori quan hi entra un monjo amb el pa acabat de fer i pugem unes escales que menen a un passadís amb unes finestres que li donen molta claror. Ens atén un monjo jove que ens fa passar a una estança ampla i lluminosa. Semblant a un menjador, a la dreta una mena de barra de bar i davant una taula llarga, amb un hule, on hi ha quatre monjos d’edats diferents i un parell de laics. Entre ells el monjo de l’armilla de cuir i el conductor del Jeep. Seiem a un extrem de la taula i al començament ens costa entendre’ns. Hi ha un malentès sobre si ens quedem a dormir o no. Finalment queda clar que només volem visitar el monestir. El monjo hostaler ens porta aigua, uns dolços que semblen una gelatina espessa amb gust a llimona i un cafè grec. En anglès ens pregunta d’on venim i per què hi hem anat a l’Athos. En Pep que és qui domina l’idioma li respon. El monjo hostaler comenta que porta un any al monestir i som els primers espanyols que hi anem. Aquesta dada estadística ens confirma que els nostres companys no han passat per Zoufragou. Dos monjos de barba llarga i blanca asseguts a l’altre extrem de la taula ens observen, es miren i alcen les celles. Poc després sona una campana i tots s’aixequen per marxar. Nosaltres també ens alcem.

Mostrem el nostre agraïment tantes vegades com podem. Abans de marxar ens conviden a dinar. Els tornem a agrair la seva hospitalitat però rebutgem l’oferta ja que tenim entès que hem d’estar abans de les dues al monestir on volem dormir. Ja són les dotze i tenim camí per una hora i mitja pel cap baix.

L’hostaler surt un moment i quan torna ens diu que li sap greu però que l’església no es pot visitar fins d’aquí a una hora. Li tornem a agrair totes les molèsties i sortim del monestir.

A fora el dia ha millorat i fa sol. Visitem una glorieta des de la que es veu tota la vall per on ha pujat el cotxe. En aquell moment arriben els pelegrins que venen a peu des del moll. Caminem al voltant del monestir fins que arribem al femer. Girem cua i emprenem el camí cap el monestir de Konstamonitou on tenim previst dormir.

El camí, empedrat de forma desigual s’enfila muntanya amunt. De sobte ens ha esclatat la primavera al davant. De tan en tan el camí empedrat es perd i s’omple de plantes que en ser remogudes deixen anar un munt d’olors de tota mena que es barreja amb la de la ginesta que és per tot. Grocs, blancs, el blau del cel, liles i tota la gamma de verds ens envolten com una paleta de colors. I tot nítid, sense pols ni pol·lució que ho emmascari.

Constatem que el camí és costerut, amunt i avall, entre torrenteres ple de pedres soltes i fullaraca que fa difícil caminar amb seguretat. De mica en mica es va perdent fins que gairebé desapareix. Suposem que l’utilitzen molt poc. Abans els camins que enllaçaven els monestirs estaven empedrats. La majoria han desaparegut al obrir les pistes pels cotxes i camions.

Ara fa calor i només se senten els ocells piulà i de tan en tan molt lluny una serra mecànica.

Mentre caminem anem apartant matolls. Ens creuem amb una serp que després d’examinar-la amb respecte acordem que és la més perillosa possible i amb una tortuga de terra que malda per fugir de nosaltres però que li ho impedim fins que passa la sessió fotogràfica oportuna.

A les dues arribem a Konstamonitou. Diuen que aquest monestir és el més pobre dels vint. També vam comprovar que era el més estricte i “integrista” de tots els que vam visitar.

Situat a 200 metres sobre el nivell del mar va ser fundat el SX pel monjo Konstamonites. Al SVI va ser cremat i restà en decliu fins el SVIII. Al SXIX comença la seva restauració gràcies a les donacions de Vassili Kondaxi muller de l’Alí Pasha. També van ser ajudats pels monjos del monestir Xerapotamou.

L’església, a la que ens van impedir l’entrada per ser catòlics, està dedicada a St. Esteve, el primer màrtir.

Altres versions diuen que podia haver estat fundat per Constant, fill de Constantí el Gran.

Konstamonitou sempre ha tingut problemes econòmics. Actualment encara no té llum, només un petit generador insuficient. A la nit els quinqués il·luminen tènuement els passadissos.

Sembla que tenim pràctica i anem directament a trobar l’hostaler. El camí està indicat, cal pujar unes escales fins el segon pis. Si bé les escales són noves l’edifici es molt vell. El passadís, pintat de blanc va de punta a punta de l’ala de la vivenda-muralla passant per diferents espais. A les parets litografies i dibuixos de grecs antics, militars o gent d’importància, alguns dels quals per la forma d’anar vestits semblen dones. Els marcs dels quadres i els dibuixos semblen de la mateixa època.

L’espai destinat a rebre els peregrins és una part del passadís que queda tancat per dues portes. Hi ha molts més quadres i uns bancs amb una roba de color vermell, al centre unes taules: en una informació sobre un sant, a l’altre el llibre de registre de peregrins i un de dedicatòries. A l’esquerra de la sala una porta baixa i bastant vella du a una mena de cuina, a la dreta dos balcons que donen al pati del monestir empedrat amb herbes que creixen d’entre les lloses.

Hi ha una quinzena de persones i l’hostaler amb cara d’emmurriat i que no parla anglès dóna explicacions sobre com funciona el tema de les habitacions i els horaris.

Només arribar ens porta els mateixos dolços, ara amb gust de grosella, que a Zoufragou, un aniset (ouzo) i aigua. Quan la remor i el to de veu puja, fa callar.

Tan bon punt recuperem l’alè, a l’últim tram del camí feia calor i ja estàvem cansats, mirem el llibre de registre per comprovar si hi són els nostres companys. Efectivament hi són registrats, la nit passada van dormir aquí.

Així resumeix en Jordi Agustí aquell dia:

“Agafem el vaixell per anar al Monestir de Zografou, però ens equivoquem i baixem un port abans. No ens donem compte que hem baixat abans d’hora fins que portem 6 quilòmetres caminant i aturem un camió dels bombers. En Jordi Bulbena hi parla en anglès i ens expliquen la manera d’arribar al port que havíem de baixar.

Decidim anar directament al Monestir de Konstamonitou sense passar pel de Zografou. Pel camí un apicultor ens dóna una bresca de mel, per cert molt bona.

A les tres de la tarda hi arribem. Ens reben amb anís, aigua i un dolç. Una habitació de cinc. És un viatge a l’edat mitjana. Tot és ranci. No ens deixen entrar a la litúrgia i hem de sopar quan ells han acabat. Quan es fa fosc anem a dormir. Déu meu quins roncs.”

Les explicacions de l’hostaler son llargues i pensem que aprofita per explicar quelcom relacionat amb el monestir i fer proselitisme entre la quinzena de peregrins que l’entenen. Tot i així un cop repartides les habitacions tothom va marxant excepte mitja dotzena que si van quedar potser perquè hi estaven molt interessats o potser perquè no gosaven marxar i deixar plantat l’home.

Fem cara de no entendre res. Un peregrí greco-xipriota, un home d’una cinquanta anys, de cabells blancs i un nas que vaig pensar que s’hi adeia a la seva condició de grec ens va fer un resum de tot plegat. A les sis ofici i després, directament, a sopar. Ara són les dos quarts de tres. Li ho vam agrair.

Un cop registrats marxem a la nostra habitació al fons del corredor emblanquinat on hi ha un parell de quadres més i unes portes baixes i velles repintades, els pocs mobles també es veuen gastats i vells.

A l’estança hi ha vuit llits només amb el llençol de sota i un parell de mantes, una estufa de carbó una taula i un quinqué. Dues finestres donen a un balcó a l’exterior del monestir, un espai que al vespre vam descobrir que era el lloc de tertúlia dels fumadors.

Vam passejar pel monestir, quadrat i no massa gran, resguardat per les muralles a la part de dalt de les quals hi ha els habitatges. A prop de l’habitació un lavabo amb una petita finestra i un quinqué.

Al pis de sota és el lloc on resideixen els monjos. En aquesta zona es pot veure alguna bombeta de poca potència.

Fora el monestir tot és bosc i vegetació. Davant la porta d’entrada, que tanquen a les vuit del vespre, una font i una mica més enllà una cabina telefònica.

La manca de capacitat econòmica és palesa. La major part del monestir està en estat de deixadesa.

A les sis ens dirigim cap a l’església (katholikon).

Els monjos, van vestits amb la sotana negre, el barret, com de cuiner però sense els plecs i de color negre, i una mena de capa mantellina que s’hi afegeixen i que voleia suaument quan caminen.

Al monjos i ermitans els ortodoxos els denominen “clergues negres” pel seu vot de celibat per diferenciar-los dels “clergues blancs” casats i que tenen cura dels les parròquies dels pobles.

Ens esperem a l’entrada, dins el porxo que resguarda les pintures. De sobte un dels monjos surt i comença a donar cops de massa a una fusta d’uns vint o trenta centímetres i metro i mig de llarga per tal de convocar a tothom. És de fusta de sinandre.

Segons la tradició/llegenda Noe va cridar als animals per salvar-los del diluvi universal picant una fusta i per aquest motiu, tocant la fusta, criden als homes per salvar-los dels pecats del món.

El greco-xipriota ens diu que no podem entrar i que ens hem d’esperar a que ens avisin. Ens quedem fora. De tan en tan es sent algun càntic i observem com contínuament entren i surten monjos, uns per veure aigua, altres se’n van i tornen al cap d’una estona, alguns es queden xerrant al porxo.... A nosaltres ningú no ens avisa i passen per davant amb tota la indiferència, com si no hi fóssim.

Una hora i mitja més tard s’acaba l’ofici i nosaltres a fora esperant. Surten primer els monjos i darrera els peregrins i treballadors del monestir.

A tocar, davant l’església, hi ha el refectori, Deu passes els separen. Tots es dirigeixen cap al menjador i a nosaltres ens diuen que ens esperem fora. Tenim poc temps per mirar l’església però mirem d’aprofitar-lo. Té dues parts. No hi ha bancs al centre, són al laterals resseguint les parets. No hi falten les icones i unes grans làmpades que baixen del sostre i ocupen tota l’estança. Quatre icones revestides de plata i carregades de rellotges. No hi ha altar a la vista i si una mena de retaule daurat carregat d’icones.

Sortim i ens quedem sols esperant una vegada més. A dins del menjador se sent soroll de plats i algú que llegeix. No ha passat un quart d’hora que ja surten. Alguns es queden conversant a l’entrada del refectori.

Un monjo ens pregunta quants som. Poc després podem entrar al refectori. Són quasi les vuit del vespre i des de les vuit del matí no hem menjat res sòlid si exceptuem els tres dolços de les benvingudes als dos monestirs que hem visitat.

El refectori és una sala gran. Hi ha dues taules tan llargues com llarga és l’estança i una de central que ocupa just la meitat. A l’esquerra de l’entrada la cuina, al centre de la sala un faristol amb un llibre. En una part de la llarga taula de la dreta, folrada amb un hule, cinc plats d’alumini preparats amb unes mongetes seques i pastanaga i una mena de suc vermellós, un plat d’olives, aigua, pa i una taronja.

Mentre mengem, hi ha gana!, uns novicis van recollint. A l’altra taula un monjo també està sopant, potser és el lector. Mentre recull els gots i els plats d’alumini un novici va repetint “Kýrie eléison” , “Kýrie eléison”, ara uns quants plats, ara uns quants gots “Kýrie eléison”, “Kýrie eléison” “Kýrie eléison”. De tan en tan s’asseu amb la mirada perduda “Kýrie eléison”.

Acabem de menjar el que ens han donat i sortim a fora. Hem estat deu minuts. Ja no queda ningú.

Encara no han tancat la porta. Passegem. Un monjo baixa el fanalet exterior que hi ha a la porta d’entrada per encendre’l. A fora uns peregrins aprofiten per fumar.

Pugem a dormir. El vespre s’acaba i els passadissos clarobscurs, i una feble flama de quinqué ho fa tot més vell i incògnit.

Al balcó del costat de l’habitació uns fumen i xerren, Al cel el sol ja ha desaparegut i el quinqué no ens funciona, sort de les llanternes.

No ens fa gràcia dormir sense llençol i alguns ho fem vestits. Hem decidit que pel tracte que hem rebut el millor és marxar demà tan punt ens llevem. La porta l’obren a les quatre de la matinada, que és quan es lleven els monjos. Tanmateix demà hem de caminar una bona estona i tampoc sembla que hi hagi d’haver res suculent per esmorzar, tirarem de provisions pròpies.

DIMARTS 24 D’ABRIL

Ens despertem a les sis del matí. Comença a clarejar. Alguna visita al lavabo es salda amb un ensurt en creuar-se inesperadament un monjo guarnit de cerimònia en un passadís gairebé fosc. La imatge i el silenci amb el que es mou el fa talment un fantasma.

Sortim del monestir amb la primera llum del dia cap a Karyés, la capital de la República sense notícies dels nostres companys.

El camí, una pista, comença pujant i gairebé no deixa de pujar durant tot el viatge. Al cap de mitja hora de caminar es pot veure el mar a baix i al davant el Mont Athos. Fa molt bon dia.

La pista s’enfila pel mig d’un bosc espès ple de tot tipus de vegetació mediterrània. Continua l’olor de ginesta mentre anem creuant la península d’oest a est. Després de dues hores de camí només hem vist un camió que transportava troncs i un parell de cotxes, un en direcció contrària i l’altre ple de monjos. Durant un moment hem sentit soroll d’esquellots. No podien ser vaques, ni ovelles ja que no n’hi ha al voltant de l’Athos. Finalment ens hem topat amb mitja dotzena de mules preparades per portar càrrega i el seu conductor.

A les tres hores de camí, ja hem canviat de vessant, tornem a trobar-nos amb el mar al fons. Ha estat poc després, quan la pista comença a davallar que s’ha aturat una furgoneta pick-up conduïda per un monjo. L’home ens ha obert la porta sense dir res. Hem carregat les motxilles a la part de càrrega de la furgoneta i hem pujat, un al davant i quatre al darrera, amb vocació de sardines, traient els braços per la finestra per fer una mica més ample l’espai. Quinze minuts apretats però una hora d’estalvi de caminar.

A l’entrada de Karyés hem vist un monestir i li hem demanat al monjo, que s’havia interessat únicament per la nostra procedència, que aturés el cotxe, que el volíem visitar. Li hem demanat què li havíem de pagar i ens ha demanar la voluntat. Així ho hem fet tot i que després, en llogar un taxi, hem pensat que la nostra voluntat havia estat minsa.

El monestir de St. Andreu està completament embolicat amb bastides. El mateix katholikon estarà tancat durant dos anys per reformes. Les misses les fan en una petita capella situada en el primer pis sobre l’entrada del monestir. És una capella més aviat estreta i amb unes amples finestres que la fan molt lluminosa. Té la mateix estructura que la de Konstamonitou i que, com veurem més endavant, tenen totes les dels altres monestirs. Dos monjos estan netejant i endreçant el recinte. Hi ha mitja dotzena més de peregrins. Davant d’una icona de la verge folrada de plata un monjo jove, molt alt, amb la barba blanca i punxeguda que està completament absort, resant. Poc després un altre monjo i uns del peregrins s’hi acosten, obren una caixeta on hi deu haver una relíquia i agenollats a terra comencen a fer grans reverències de manera que el cap els toca a terra. Quan acaben el peregrí s’acomiada del monjo alt amb grans reverències i besant-li la mà efusivament.

A l’entrada del monestir hi ha una petita botiga d’icones i records que visitem. Ens sembla que al monestir hi viuen monjos russos.

Karyés és la capital de la república i l’únic poble de la península juntament amb Dafni.

Situat al centre de la península entre nogueres i ametllers Karyés és una agrupació d’una trentena de cases i uns 250 habitants. Una plaça ample a l’entrada on hi ha algun autocar i una desena de furgonetes que fan de taxi. El carrer principal porta al Protaton, la primera església de la península, construïda el 962, actualment tota reformada i completament coberta per una sobretaulada que dóna la sensació que l’església està dins d’un pavelló sense parets laterals. Va ser pintada pel mestre Panselimos. Malauradament estava tancada i no hi vam poder entrar.

En aquesta població, a part de la delegació del govern, hi ha correus, un metge, un forn, policia, un parell de botigues de queviures (i del que calgui) i un bar restaurant.

A la plaça i al carrer principal hi ha força activitat. Són les dos quarts de deu hores del matí i la nostra màxima prioritat és menjar alguna cosa.

Una mena de coca de pasta fullada i formatge, un plat d’espaguetis, pa, vi ... A les deu del mati havíem dinat. La nostra experiència del pas per Zoufragou i Konstamonitou ens deia que s’ha de menjar quan n’hi ha perquè no se sap que passarà després.

En poc temps visitem Karyés. Passegem per les botigues on venen encens, icones i atuells propis del lloc, situades a la plaça de l’entrada al poble. Ens posem d’acord amb un monjo de sotana blavosa i barba espessa, però no molt llarga, perquè ens transporti amb el seu taxi fins a Iviron. Una furgoneta amb capacitat per a vuit persones.

La pista que mena cap a Iviron és igual de polsosa que la que hem caminat des de Konstamonitou però tota de baixada ja que el monestir està a ran de mar. Al monjo-taxista li agrada anar ràpid i agafa els revolts amb decisió. De sobte, davant nostre, en la mateixa direcció, un camió dels que transporta troncs aixeca una espessa polseguera. El monjo li demana al Conrad, assegut al seu costat, que pugi la finestra perquè no entri pols i sense dubtar-ho s’enganxa al darrera del camió de manera que és impossible veure res i comença la maniobra d’avançament. El camió no ens ha vist, potser per la mateixa polseguera o potser per la vigorositat amb que condueix el monjo. Tot i que la pista és estreta i la polseguera es posa paral·lel al camió, ara no es veu res de res, i toca el clàxon. El camió s’aparta i acabem per avançar-lo a tota pastilla, que va de baixada. A dins hem aguantat una estona la respiració i no per evitar la pols, que observo sembla haver-se concentrat en el barret del monjo, mentre li diu al Conrad que ja pot tornar a baixar el vidre de la finestra.

Des del moll Iviron ja es veu magnífic.

El moll està a uns dos-cents metres del monestir, a tocar del mar, blau i pla, amb petites onades de cresta blanca que arriben a una platja de còdols grossos.

Des de fora, el monestir es veu imponent amb les altes parets grisenques que reserven el seu cim per a un parell de pisos de colors cremes o blaus adornats per uns balcons de fusta d’equilibri quasi impossible.

Aquí també una bastida embolcalla un extrem de la muralla. Els monestirs de l’Athos han estat declarats patrimoni de la humanitat i un cartell ens diu que la UE hi ha dedicat tres milions d’euros per a la seva reconstrucció.

Pugem cap el monestir i abans d’arribar, just davant la porta, una glorieta per a la meditació, o els fumadors de torn, en dóna la benvinguda. La vista des d’aquest lloc és esplèndida amb el mar davant.

L’entrada al monestir és del tot agradable. Un gran pati empedrat, amb la pila per beneir les aigües al mig i que deixa, al centre, a mà esquerra, el katholikon i a mà dreta el refectori. Just a l’entrar, enganxada a la muralla un capella.

L’acolliment de peregrins es fa darrera el refectori. La impressió és totalment diferent als altres dos monestirs pels que hem passat. L’espai ample, net i nou.

No hi ha ningú però en una taula hi ha els dolços de sempre, aigua i una mena d’infusió freda. Ens servim nosaltres mateixos mentre cerquem al llibre de registre els noms dels nostres companys predecessors. Hi són.

Per a ells el dia abans va anar així:

“Havíem quedat per llevar-nos a les cinc, però ho hem fet a dos quarts de vuit. Sortim del monestir i no trobem el camí que indica el mapa. Decidim anar per la pista que dóna moltes voltes, amb constants pujades i baixades. Caminem sis hores fins arribar a la capital Karyes. Dinem en el petit restaurant i agafem un taxi fins al Monestir d’Iviron.

Aquest monestir és una fortalesa impressionant a tocar el mar. Així com el d’ahir era tot ranci, aquest està més ben arreglat i té un caire més culte i endreçat.

Quan arribem ens donen una copeta de licor, aigua i uns dolços. A continuació ens inscrivim en el llibre. Sembla que hi hagut un malentès hi no figurem a les reserves, el grup que ha de venir demà si que el tenen anotats. Com a penitència ens fan pelar un cistell d’alls.

Després de la litúrgia entrem a sopar amb els monjos. Hem de menjar de presa, no fos cas que el prior acabi abans i hàgim de deixar una part del sopar en el plat, que per cert és molt bo.”

No es veuen més peregrins. L’hostaler, un monjo jove, de tarannà amable i que parla anglès ens demana que ens registrem mentre parlem de la nostra procedència. Ens informa dels horaris i del què hem de fer. També ens diu que podem assistir als oficis si ens quedem en el primer tram de l’església. Ens dóna l’habitació i ens demana que tornem a baixar que ens espera.

Pugem al segon pis per una escala de fusta ampla que desemboca en un passadís també molt ample pintat de blanc i molt net. A la dreta un balcó que dóna a l’exterior. Davant l’habitació amb cinc llits, calefacció i llençols. Balcó a l’exterior des del que es veu l’horta del monestir com dibuixada.

L’estança del costat és un lavabo ampla, net, lluminós, amb unes piques per rentar-se els peus i dos safareigs nous amb una galleda plena de sabó per la roba. No hi ha dutxes.

Es veu molt bé, hem dinat i estem contents.

Baixem i ens trobem amb l’hostaler. Ens condueix a un petit menjador contigu. Només hi ha una taula llarga i una mena de barra de bar. Un amanida amb feta, pa uns pastissets rodons, pa, vi, aigua i cafè. Avui hem dinat i berenat. Són les dues de la tarda.

Xafarranxo de neteja, que ja ens cal, i un descans que també.

Iviron va ser fundat al SX. Durant el SXVI va gaudir del període de mes prosperitat, d’aquesta època en són les pintures. Amb una seixantena de monjos és el tercer monestir en importància i un centre d’activitat cultural. La icona més important és la de la Verge Portaithisa (porta el nen) que es troba a la capelleta que hi ha just a l’entrada del monestir. És un lloc molt reduït i atapeït com totes les capelles. Les parets pintades amb imatges de sants i de Déu.

El katholikon està dedicat a la benedicció de la Verge. A dins mateix del monestir hi ha fins a 16 capelles.

La pilhae (pila de beneir l’aigua) va ser reconstruïda el 1865.

Visitem la botiga de records que hi ha el mateix que arreu. Observem que els monjos són més oberts i comunicatius que a Konstamonitou i fins i tot se’ls veu més contents.

Passegem per l’exterior al voltant la l’alta muralla. Observem els balcons al cim. Finalment davallem cap el mar i anem a visitar una de les capelles de l’exterior d’on brolla una mina d’aigua.

La tarda és clara i el conjunt paisatgístic molt relaxant. Passem una estona a la glorieta que és un magnífic mirador.

A les sis un monjo es passeja donant cops de massa al sinandre que emet un so peculiar. És l’avís que comença la cerimònia a l’església.

Entrem al temple situant-nos al final, al nàrtex, en un lloc fosc i de poca visibilitat.

El nàrtex, és el lloc de l’església ortodoxa a on tradicionalment si col·locaven els no batejats, els catecúmens. Assistien a la litúrgica des de aquest lloc fins que decidien batejar-se. Una de les coses que tenien d’acceptar, era que podien sofrir martiri, com els que es representaven en els frescos pintats a les parets. Seguint aquesta tradició no deixen entrar els no ortodoxos a l’interior de l’església durant la litúrgia. Per experiència ja sabem que els ultra ortodoxos, com els de Konstamonitou, no deixen entrar ni en aquest lloc durant la litúrgia.

L’ofici comença amb una llarga lletania en el primer tram del temple, on ens trobem nosaltres. Un monjo assegut davant un faristol llegeix. A vegades sembla que hi hagi una conversa amb un d’altra que no veiem i que respon la seva lletania plena de “Kýrie eléison” “Kýrie eléison” “Kýrie eléison” més lletania i “Aleluia”. En un moment en Benigno en compta 48 “Kýrie eléison” seguits.

Després a l’interior càntics. Alguns amb una veu principal i altres que responen a cor. Sobta la molta de llum de fora, son les sis i mitja, i la foscor a interior del temple. A tot això les entrades i sortides són constants. Uns passen i arrangen la posició de les espelmes, altres entren i besen icones, altres llegeixen o segueixen la cerimònia una estona i marxen. Això si, tots semblen molt atrafegats, absorts o concentrats.

Nosaltres inicialment ho seguim amb curiositat però de mica en mica ens agafa l’ensopiment. No sabem mai quan ens hem d’aixecar perquè cada un ho fa qual li sembla. A una paraula de l’oficiant s’aixeca un i els altres no, i a l’inrevés. Procurem seguir el que fan els altres peregrins ortodoxos però al final acabes passant.

Les cadires, no hi ha bancs com a les esglésies catòliques, sinó que estan enganxades a les parets i son estretes i de braç molt alt, potser un metre i mig, i el seient es pot plegar de manera que pots repenjar el cul i semblar que estiguis dret. Si hi seus quedes enclofat.

Quan l’avorriment comença a fer estralls apareix l’oficiant amb un pebeter ambs encens i es passeja per tot el recinte. “Kýrie eléison” “Kýrie eléison” “Kýrie eléison” L’activitat d’entrades i sortides continua ben activa.

A poc a poc es va fent fosc i a l’interior del temple ens hi veiem menys. Només les llànties fan llum. De sobte, en la foscor, passa un monjo amb la mantellina voleiant i amb una gran barba, com la que porten tots i que impedeix cap reflex llum a la cara; et recorda una ànima o un fantasma.

“Kýrie eléison” “Kýrie eléison” “Kýrie eléison” Aleluia. S’ha acabat la missa.

Abans de sortir visitem la part més interna de l’església. Un gran retaule amb una cortineta que amaga l’altar, i ple d’icones amb dues de destacades de la Verge i el Pantokrator. L’entrada a la sagristia replena d’icones i ofrenes. Totes les parets completament pintades amb sants.

Obren una porta annexa i en una habitació sis taules amb vitrina completament plenes contenen tota mena de relíquies: dits, ossos, ulls, cranis .. emmarcats o folrats amb plata. Els creients entren i fan petons a totes les icones penjades i als vidres de la vitrina mentre es senyen de manera molt expansiva.

Es senyen amb els dits índex i mig al voltant del gros. Els gros significa el Pare i els altres dos el Fill i l’Esperit Sant. Comencen pel front on hi ha el pensament i després el pit (centre del cos) o el ventre on hi ha els sentiments. Seguidament l’espatlla dreta que simbolitza la justícia i finalment a l’espatlla esquerra que significa la misericòrdia.

A fora els monjos parlen animosament entre ells o amb els peregrins. Altre cop sona el sinandre i entrem tots al refectori.

Dues taules de marbre amb una mica de bordó als extrems i llarguísimes. En una s’hi asseuen els monjos i a l’altra els peregrins. Un plat amb arròs i formatge parmesà, col amb patates, feta, pastís, pa, vi i taronja.

Tothom menja en silenci i amb certa rapidesa mentre un monjo fa una lectura des del capdavall del refectori. De sobte, no arriba als quinze minuts, s’acaba la lectura i una campaneta indica que el sopar es dóna per finalitzat. Alguns no han acabat. Tothom s’aixeca, es senya ostentosament, es fa una petita pregaria i els monjos comencen a sortir i els altres al darrera, enduent-se com a mínim la taronja. A la porta el prior beneeix a tothom. Són dos quarts de vuit. A les vuit tanquen el monestir.

DIMECRES DIA 25 D’ABRIL

Plovisqueja.

Ens hem llevat a dos quarts de sis per anar al l’ofici del matí. De fet els monjos ja hi són des de les quatre.

Entrem a l’església que és tota fosca, il·luminada només per un parell de llànties davant les icones o penjades al gran (?)llum central. Tot són ombres i les cares no es veuen. L’aura daurada dels Sants, pintada a la paret, brilla tot i la poca llum. De tan en tan hi ha moviments de figures negres (ombres a l’ombra) que es desplacen amb un lleuger moviment d’aire darrera seu. Al fons, un monjo assegut davant d’un faristol il·luminat per espelmes, llegeix una lletania que, que a vegades, és corejada pels altres monjos.

Davant del katholikon hi ha el refectori. En acabar la missa sortim per anar a esmorzar. El sopar d’ahir ha estat el millor fins ara així que les expectatives són bones. Entrem i ens adonem que ho fem sense la companyia dels monjos. No n’hi ni un. Seiem i ens trobem un got d’alumini amb una mena d’infusió semblant a la camamilla, un plat d’olives i pa. El pa és completament dur i el nostre company de Santiago de Compostel·la el defineix com a mendrugo. Suquem el pa en la infusió per estovar-lo mentre algú comenta l’absència del clergat.

A les deu surt el vaixell cap el Gran Lavra. Abans de sortit fem una última ullada i descobrim penjat a la cúpula vermella del katholikon una mena de ninot tot negre, semblant a una bruixa o a un dimoni. Li fem foto. Es comenta, coneixent-los, que potser ha estat obra dels companys que ens precedeixen.

El katholikon segueix la pauta de les esglésies atonites. Tot pintat amb unes escenes bíbliques apocalíptiques en la meitat inferior terrenal i serenes, agradables i plàcides en la meitat superior i sostre. Àngels amb espases, dimonis, dracs de set caps. La façana de l’església dins un porxo resguardat per una vidriera amb alguns vidres de colors vermells, grocs i blaus que matisen la tonalitat de les pintures. La porta principal de color beige, damasquinada amb la forma de la creu al terç inferior conjuntament amb d’altres motius. A la dreta un tro de marbre i a sobre el triangle amb l’ull que ho veu tot.

A tres quarts de deu hem baixat a l’embarcador i fins passades les deu no ha arribat una barca ràpida amb capacitat per unes trenta persones que ens ha traslladat en vint minuts al port del Gran Lavra. Un viatge que hem fet a cobert perquè la llanxa ràpida esquitxa i el dia continua rúfol. Abans d’arribar hem passat per davant del monestir de Karakalou i alguna altra agrupació de cases. El paisatge a aquest costat de la península és potser una mica més espès i hi ha menys monestirs, el mar més mogut, potser pel dia que fa. Ara la presència del Mont Athos és total i se’l veu créixer des del mar fins al cel.

Per entrar al Gran Lavra has de passar per tres portes vermelles, alguna oxidada i clarament en desús. Com els altres monestirs, sobre la porta, al defora, la imatge d’un sant o una verge i un fanalet que encenen quan tanquen les portes.

Ens dirigim a l’hostaleria i hi comptem vint-i-una persones que esperen. La majoria són grecs però també n’hi ha de búlgars.

L’hostaler, que no és monjo, amb aire de tenir males puces, ens ha ofert la típica benvinguda amb cafè inclòs. Després ha explicat les normes i els horaris en grec de manera que nosaltres no n’hem caçat n’hi una. Més que una explicació semblava que els estès renyant. Un voluntariós peregrí grec, l’Evàngelos, un home d’edat avançada ex mestre de tecnologia a l’institut de Patras ens ha fet d’intèrpret: llegia un paper que estava en grec i el traduïa a l’anglès, en Pep ho feia al català i el Conrad a l’espanyol per tal que en Beningo seguis l’explicació. Aquesta situació, bastant còmica, fa que els altres peregrins ens mirin i facin cara d’estar-nos avaluant. Finalment anem a parar al primer pis d’un edifici proper per ocupar una habitació veïna a la del búlgars. Els grecs són allotjats en un altre edifici al costat del nostre. Alguns de nosaltres hi veiem un cert aparheid que subtilment es va repetint en aquells no grecs i més si a sobre no són ortodoxos. L’habitació amb sis llits és modesta i està neta. El lavabo no té tanca.

En Jordi Agustí en les seves vivències del dia anterior escriu:

“Ens llevem i esmorzen al costat del cementiri (panses, avellanes i una taronja). Descobrim el camí antic. El vell camí empedrat que enllaçava els monestirs i que en Josep Castells recordava amb emoció haver seguit fa trenta tres anys. Baixem al port per esperar el vaixell que ens ha de portar al Megistis Lavras.

Anem al Lavras per mar. Una caleta fa de moll. Pugem fins al Monestir i fem el ritual d’arribada: inscriure’ns, aigua amb anís i pastes dolces.

Aquest monestir és més impressionant encara que el d’ahir, tant l’exterior com l’interior, Dediquem de les dotze a dos quarts de set a contemplar-lo i descobrir tots els seus racons. Pintures i construccions magnífiques. Ens renyen per tenir les cames creuades durant la litúrgia. El Pater Alexander em convida a la seva habitació, però sense entra-hi i em dóna caramels per tots. A dos quarts de set és l’hora de sopar. Una sala espectacular, taules de marbre de 2 x 2 d’una sola peça. Pintures a les parets i als sostres. Deu minuts hi ens fan sortir. Fem un passeig i a les vuit ja som a l’habitació.”

El Gran Lavra o Magister Lavra és el més vell i gran dels monestirs. Fou fundat pel monjo Athanasi quan encara hi havia emperadors romans. És el primer en jerarquia.

Fem una passejada pel Lavra, més vell, més deixat, més desert que Iviron. Sembla talment una ciutat fortificada amb quinze torres. Les cases, planta baixa i pis, amb una escala de fusta que hi mena, estan adossades a les muralles i amb vistes al centre: l’església i el refectori. La façana del katholikon, més ben conservada que a les altres hi té davant el refectori, amb la façana també pintada, com també pintada està la pilhae, la més antiga de l’Athos, entre ambdós edificis.

A la biblioteca, que no hem vist, diu que hi ha més dos mil manuscrits, cent seixanta-cinc còdex i trenta mil llibres impresos.

Del Gran Lavra depenen alguns sketes com el que visitarem demà.

Hem sortit a fora a voltar el monestir i localitzar el camí que demà ens ha de dur a l’skete. Trobem un monjo jove i amb pinta de treballador que ens indica on s’inicia el camí. Cinc o sis hores, en diu. Deixem-ho per demà.

El temps continua desagradable i comença a ploure dèbilment. Descobrim unes dutxes però el dia no acompanya i decidim fer migdiada, sembla que ja estem acostumats a les nostres olors. Tanmateix, pel que sembla, a la majoria de monestirs no hi ha dutxes perquè no es renten. Només les mans i els peus.

A les cinc comença l’ofici. Com sempre un seguit de salms recitats o cantats. El katholikon, construït l’any 963 és vermell per fora com tots, és més gran que els altres que hem visitat. Primer va ser dedicat a la Verge però al SXV es va dedicar a Sant Atanasi. Unes finestres a la cúpula hi deixen entrar llum i la fa més lluminosa que la d’Iviron, tot i així resulta fosca. Al porxo de l’entrada un monjo, amb una corriola, baixa un dels llums i el carrega d’oli. Uns altres l’observen mentre per la finestra es veu un petit tractor que ve de l’hort i ens trenca els esquemes.

A la façana de l’església les pintures del mestre Theophanos (SXVI) són tan apocalíptiques com als altres monestirs. N’observem una: una gran bèstia de cap gran i dents en forma d’ullals treu foc per la boca, un riu de foc que s’escampa i que arrossega dimonis i homes. Al seu voltant, unes vistes de l’infern amb els diferents martiris que li són propis. A dalt el cel, amb el Pare i el Fill assegut a la seva dreta, des d’on s’envien els pecadors cap a l’infern.

Una segona: Una muntanyeta, més aviat un turó, i a dalt un xai amb l’aura, al seu voltant sants, una munió d’àngels, a dalt al centre, presidint-ho tot Déu assegut en un tro. A baix a la terra un àngel amb un llibre obert assenyala, als seus peus, un munt de cases ensorrades com per un terratrèmol, la gent corre espaordida.

Un últim: Una porta de la que surten un munt de monjos. Al centre una escala que puja al cel on hi ha el Pare i el Fill asseguts i envoltats d’àngels i sants. Surten els capellans i pugen per l’escala. Un àngel els acompanya i els ajuda a pujar. Des de l’altra banda uns dimonis agafen als clergues i els estiren cap a l’infern que surt de la boca d’una bèstia igual a la descrita en el primer fresc.

I mentre, a l’exterior, els àngels maten dimonis amb l’espasa, a l’interior continuen la lletania. Un monjo jove de cara rodona i amb una barba més aviat curta, s’adorm a la seva cadira. Altres monjos entren i surten atrafegats i sobretot fan reverències i petons molts petons a totes les icones, tan les que estan en un marc amb un vidre com que les que estan a la paret. La paret, que vista al contrallum, marca unes rodanxes als dels peus dels sants que hi són pintats i que queden just a l’alçada d’un home. De sobte s’aixeca algú i es senya com si una paraula de lector actives un mecanisme automàtic, però no ho fa tothom alhora sinó cadascú quan li sembla o ho creu convenient i això ens fa difícil tenir un criteri per seguir l’acte.

Un monjo posa bé unes espelmes i marxa donant petons a quadres i parets. Entra un altre i més petons per després posar bé unes cortines. Entra un altre i després del petons de rigor s’asseu per marxar al cap d’un temps amb la mateixa cerimònia dels petons. Al fons la lletania “kýrie eléison” , “kýrie eléison”.

L’oficiant apareix amb un peveter d’encens, ara si que ens aixequem tots. Torna la monotonia.

A la sortida ens ajuntem tots davant la pila esperant el so del sinandre.

Per fi rebem un correu telefònic dels nostres companys. “Som a l’skete i els monjos ens han fet xocolata desfeta” diuen. Cap més comunicació.

Entrem al refectori, molt diferent als altres que hem estat. És una nau llarga amb un passadís central i a dreta i esquerra unes taules en forma de ferradura amb capacitat per a deu persones. Al fons, a l’esquerra i més elevada una altra taula on seuen tres monjos més importants i a la dreta el faristol i el lector. Hi ha una dotzena de taules. Anem seient com ens indica un laic que sembla que és el cuiner. Les parets estan completament pintades però no el sostre. Davant nostre un plat d’arròs amb patata, amanida amb tomàquet i cogombre, pa, olives, vi i aigua.

Amb l’experiència d’ahir engolim precipitadament i ens resta temps per observar l’ambient. Les setrilleres, el tovallons de paper i les nostres vestimentes delaten que no som al SXIII. Un monjo menja a part, sembla l’encarregat de la cuina perquè mentre menja xerra amb el que ens ha instal·lat a les taules i s’aixeca per anar a buscar el que li falta. El menjar és bo i el vi excel·lent.

La lectura s’ha acabat i la campana ens indica el final del sopar. El lector fa una reverència al prior s’agenolla i li besa la mà. Surten i el prior es queda a la porta per beneir-nos. L’Evàngelos, el grec que ens fa de traductor, ens diu que ara hem de tornar a l’església a donar gràcies pel sopar. No som gaires. És una cerimònia curta. Al final tots els monjos presents fan una mena de fila desorganitzada davant la icona de la Mare de Déu i la besen, després van sortint no sense besar també a totes les icones que troben pel camí. Paral·lelament en altres capelles també s’ha fet la cerimònia i al final els monjos aprofitem per parlar amb els peregrins i ensenyar les capelles.

L’Evàngelos ens explica que el Lavra va ser el primer monestir que va existir a l’Athos i que el va fundar Sant Atanasi. De fet ell ja vivia per aquella zona com a ermità però l’escassetat de recursos el va obligar a marxar. Vet aquí però, que la Verge el va trobar pel camí i li va demanar que no ho fes, que a partir d’aquell dia no li mancaria mai res. Sant Atanasi va retornar i va trobar un munt de provisions que no s’acabaven mai, de manera que va fundar el monestir. La tradició diu que al Lavra no hi ha un monjo tresorer perquè d’aquest tema ja se n’encarrega la Verge.

També es diu que Nikephoros Phokas, emperador, bizantí i organitzador dels estudis monàstics a Constantinoble també li va donar suport. En tot cas cal pensar que amb el suport espiritual de la Verge i el material d’en Phokas la construcció del monestir va tirar endavant.

Ens acomiadem de l’Evàngelos, que també ho fa amb grans escarafalls, de fet gràcies a ell ens hem sabut el què ens calia i li ho agraïm.

DIJOUS DIA 26 D’ABRIL

Ens llevem a les sis per fer acte de presència a l’església i poder esmorzar després. Tot i que com sempre han començat a les quatre de la matinada la cosa s’allarga i s’allarga, amb càntics i més càntics, un monjo ens fa senyes perquè un de nosaltres està dret amb les mans al darrera “kýrie eléisons”, ahir un també ens va amonestar per estar asseguts amb una cama creuada per sobre de l’altra, i més “Kkýrie eléisons” fins que, al·leluia, ja surten. La dinàmica està clara i sempre és la mateixa, per altra banda pensem que no ens feien ni cas tot i que ens han amonestat quan els ha semblat. En Beningno diu que van a su bola.

Són les vuit del matí, no plou i sembla que farà bon temps encara que una mica fresquet. La concentració davant la philae i el refectori. Quan surt el prior de l’església, l’encarregat del menjador fa sonar el sinantre, aquella fusta llarga penjada amb unes cadenes, amb una massa.

Tornem a entrar al refectori i efectivament és imponent. Les escenes bíbliques, els sants, el lector...

Tot i l’hora del matí, mongetes tendres i pastanaga amb una salsa vermella, amanida grega amb feta, olives, pa, vi i aigua. Això si que sembla que sigui un dinar.

Aquesta vegada hem tingut temps de sobra, potser perquè la lectura era més llarga o perquè ja hem trobat el secret. Al sostre, que no està pintat, hi ha uns llums liles anti mosquits. Tots esperem pacients el final de la lectura. El cas és que ens queda més temps per mirar i gaudir de l’escena per última vegada.

S’acaba la lectura i sona la campana. El lector besa la mà del prior que li dóna una poma (?!?)

A les nou estem preparats per començar la marxa cap a l’skete Ahg Anne.

Als skette els monjos menen una vida independent i poden posseir alguns béns per proveir la pròpia sustentació. Aquest monestirs, a l’orient cristià s’anomenen iderorritmics. Els altres que hem visitat fins ara són cenobítics. En aquest, els monjos viuen en comunitat dins d’un mateix recinte, en una cel·la individual i observen les regles pròpies del monestir.

Ara el dia està clar. Bufa un ventet que ve del mar i és fresc però ens ve per darrera i ens ajudarà a caminar.

Ens dirigim cap el lloc que ens va indicar ahir aquell monjo jove. A poca distància del convent veiem una capella. Ens desviem per mirar-la i la sorpresa ve quan dins només hi ha esquelets i cranis, fèmurs i calaveres. És una ossera.

Pel que sembla, és una tradició que, al cap d’un temps de l’enterrament d’un monjo, no han sabut precisar-nos quants anys, els desenterren i posen els óssos a l’ossera. Si quan el desenterren el seu cos està incorrupte se’l considera un beat.

Al començament el camí està empedrat de forma irregular però poc després entrem en una pista de terra que estan encimentant en alguns trams difícils. Al cap d’uns trenta minuts veiem el monestir de Santa Maria i ens aturem a visitar-lo.

El monjos que hi viuen són romanesos, es nota a les escriptures que són en alfabet llatí, és molt nou, el van construir el 1840 i el van restaurar fa una vintena d’anys. A diferència de les pintures dels altres monestirs aquestes es veuen molt noves i estan molt ben conservades. Tenen un to pastel que juntament amb la claror que entra per les finestres del katholikon li donen una lluminositat agradable. Parlem en francès de tot això amb un monjo. A la sortida del monestir tenim el cim del Mont Athos al davant mateix, brillant.

Seguim el camí justament pujant cap l’Athos. Pujarem set-cents metres per poder superar el penya-segats que cauen sobre el mar per després baixar-ne quatre-cents fins l’skete. El sender puja entre una vegetació frondosa i de tan en tan es veu el mar a baix, blau amb crestes blanques fruit del ventet que no s’atura. A diferència de la vessant oest, on hi ha una illa a pocs quilòmetres, des d’aquí es veu l’horitzó, i més enllà Turquia.

Durant l’ascens anem canviant el tipus de vegetació depenen de l’alçada i en fem un inventari ràpid: ginesta, arç, estepes, arbres de l’amor, espígol, farigola, romaní, oliveres, xiprers, castanyers, oliveres, garrics, alaverns, boixos, alzines, també de sureres, plàtans, pollancres, àlbers, avets, pins, garrofers ...

A la zona més alta i més boscosa i trobem penjant d’un arbre una cistella de plàstic amb una llimona i un paquet de mocadors de paper. Interpretem que és la d’un ermità que la deixa per si algun caminant té a bé posar-hi alguna cosa.

Li deixem una poma i un paquet d’avellanes. Pel que ens han explicat hi ha monjos “invisibles” els pots veure per preguntar-li, per exemple, si vas pel camí correcte i a la que et gires un moment ja ha desaparegut. Nosaltres no em vam veure cap, potser per ser invisibles.

Ens creuem amb uns altres peregrins alemanys i més endavant amb un que va acompanyat per un guia i dos mules, una d’elles li porta la motxilla.

Un tub negre de canalització que condueix l’aigua que brolla del cim de l’Athos, segueix tot el camí.

A les quatre hores de caminar arribem a un escarpat amb una creu de fusta i una vista al mar magnífica. A sota nostre la muntanya cau quasi verticalment, tot i així hi podem veure edificacions. Una d’elles és l’skete on farem nit, arrapat a la muntanya com les altres cases del voltant. Al fons el mar i les platges desertes.

Un grup de peregrins puja bufant per l’esforç. La conversa sempre escassa per culpa de l’idioma. Kalimera i molta imaginació. Ens diuen que ens queden uns quaranta minuts, tots de baixada.

I quina baixada, en picat. Un camí difícil per la quantitat de pedres soltes que hi ha i que provoca relliscades, més avall unes escales de ciment que ja no deixarem fins el punt de destí.

Arribem a l’skete cansats més per la baixada que pel camí, o potser per tot plegat. La rebuda és la de sempre i el nivell de comunicació i entesa l’acostumat, més aviat poc.

L’skete és una zona petita. Una placeta d’un cent-cinquata mestres quadrats, quasi triangular, fa de distribuïdor. Per un costat una petita església que li estan restaurant la teulada, al davant un edifici on hi ha la cuina, el menjador, una petitíssima botiga, una petitíssima capella i les habitacions. El tercer costat del triangle és una barana amb vistes al mar.

Un monjo d’edat, amb barba blanca, jersei de llana i que camina arrossegant els peus de forma rutinària ens diu que ens hem de registrar. Tenim temps i ens dediquem a remirar el llibre de registre. Durant aquest any han passat pel lloc més de vuit mil peregrins. El nostre dia de reis, l’Epifania, que deu correspondre al seu Nadal hi ha registrats trenta visitants.

Ahir hi consta que hi van arribar tres Jordis, un Joan i un Josep. Així els va anar el dia:

“Decidim agafar el barco per anar fins al Skiti Agh. Anna. Un cop arribats al port hem d’anar fins al Skiti i hem de pujar fins als 400 metres que està situat sobre el nivell del mar per una escala interminable. Desprès de la cerimònia d’arribada en plantegem fer un passeig però, sorpresa, ens criden per dinar. És el primer dinar que fem des de que estem al Mont Athos. Menú: Cigrons, olives i un dolç de cacahuets.

A mitja tarda ens tornen a cridar per sopar. Renoi, avui pensió completa. Per menjar ens donen arròs amb fonoll i romaní acompanyat d’unes olives.

Sota una pluja fina anem a descobrir el camí que demà ens portarà a Dafni”

Per allà hi corren dos monjos més: un d’alçada considerable i corpulent, grans espatlles, panxa rodona i una llarga i ampla barba negra quasi plana que es dedica a parlar amb els peregrins, un altra, d’estatura més normalitzada i barba canosa, que porta totes les claus es passa l’estona amunt i avall manant i rondinat.

Normalment l’ofici comença cap a les cinc o les sis així que ens agafem l’estona de la tarda per descansar i posar al dia aquest diari. Com que tot són pujades i baixades no sortim de l’skete, ja n’hem fet prou de camí avui.

A les cinc ens fan senyes que anem al menjador. La resta de peregrins també baixa. Sembla que anem a dinar, sort que no hem anat a donar un tomb! Però, on és en Pep? El busquem però no el veiem i insisteixen en que hem de baixar.

És un menjador petit, molt net i lluminós amb dues taules llargues i només hi ha preparat menjar pels peregrins. Seiem davant de quatre frares romanesos que estan de visita per l’Athos i que semblen assabentar-se de les coses tant com nosaltres. Per menjar, arròs d’aspecte visual (només d’aspecte i visual) semblant a una paella però amb arròs sol, un ou dur, olives, pa i aigua.

En Conrad li diu en un perfecte català al cuiner, que per estrany que sembli es mostra molt simpàtic, que ens falta un company. El cuiner simpàtic somriu però....

Comencem a dinar. No hi ha lector i tot és molt més distès. Som vint-i-tres comensals. Arriba en Pep i en sumem vint-i-quatre. Els monjos desapareixen i ens quedem sols els peregrins així és que no correm i fins i tot podem parlar mentre dinem. Per postres hi ha una mena de pastisset amb ametlla a dins i recobert de sucre que està molt bo. Com que els romanesos no en mengen ens toca ració doble.

És un quart i mig de sis i ja hem dinat. No ens podem queixar tan ahir com avui en fet dos àpats.

Ara esperem la posta de sol, en tenim per estona. En Pep i en Salvador se’n van a donar un vol. Uns peregrins ens diuen que a les set tanquen la porta. Falta mitja hora i els ho comuniquem enviant un correu al telèfon. Arriben poc després. A les nou la porta encara era oberta.

Intentem saber l’horari del vaixell que ens ha de portar demà a Dafni per poder agafar el que ens ha de traslladar a Ouranàpolis. Els peregrins que ens han informat que a les set tancaven la porta ens en diuen un. Un monjo un altra i cap lliga amb les informacions que portem nosaltres.

Decidim que baixarem a primera hora i si cal esperar esperarem.

El sol va baixant lentament. Si mires cap el mar, a baix és veu el petit moll. Si gires en rodó veus la muntanya, com una paret al davant, on unes quantes cases si arrapen o aprofiten qualsevol sortint per acomodar-s’hi. Cordades de muls fan les tasques de pujar i baixar les càrregues des del port. Allà a dalt de tot una creu assenyala el camí cap el Gran Lavra.

Els clergues romanesos han desaparegut i pensant que tancaven les portes a les set hem fet càbales de si es quedarien a fora o no. Al capvespre tots esperàvem una posta de sol magnífica però l’astre ha decidit amagar-se darrera uns núvols i no ho ha estat. Ara els romanesos discuteixen i creiem entendre que es sobre la responsabilitat dels popes, coses de feina.

No hi ha llençols però a hores d’ara tan ens fa tot plegat.

Demà a les cinc litúrgia. En Pep i en Conrad diuen que hi aniran. En Beningno no opina i en Salvador diu que despertar-se a les sis és molt bona hora.